Tiro en la cabeza

Encara no he vist la darrera pel·lícula de Jaime Rosales, “Tiro en la Cabeza”. De fet, aquest llarmetratge que va rebre el Premi de la Crítica fa només unes setmanes a la darrera edició del Festival Internacional de Cinema de Donostia encara no havia arribat a les sales comercials quan va ser situat al centre de la polèmica. L’argument del film, gairebé sense diàlegs verbalitzats entre els protagonistes, s’inspira en la trobada fortuïta a la localitat francesa de Capbreton entre dos guàrdies civils i tres militants d’ETA el passat mes de desembre de 2007 que va acabar amb la vida dels dos agents policials. Amb l’exhibició del llargmetratge a la ciutat guipuscoana i la posterior roda de premsa del director de cinema català s’han generat una sèrie de debats perversos que, en comptes d’avaluar primerament la pel·lícula amb criteris estrictament cinematogràfics i artístics ­-­­­­­tot i que no es pugui defugir amb posterioritat una anàlisi política d’un tema amb plena vigència i transcendència- s’han estimat més col·locar la cinta i el seu director a l’ull de l’ huracà. De fet, aquest no ha estat el primer cop que una pel·lícula que reflecteix algun aspecte del panorama sociopolític basc s’hagi vist degradada des del prejudici i la gratuïtat: només cal recordar com l’any 2003, el director donostiarra Julio Medem va ser criminalitzat per l’aparell políticomediàtic afí al Partit Popular coincidint amb l’estrena del documental “La Pelota Vasca. La piel contra la piedra”. En el cas de “Tiro en la Cabeza”, la història s’ha tornat a repetir i, només per a fer-nos una petita idea, Televisió Espanyola ha decidit no fer-se amb els drets d’emissió de la pel·lícula de Rosales quan ja s’havia reservat els drets d’altres tres pel·lícules espanyoles exhibides al festival de Donostia. Un cop més, ha quedat en evidència la precarietat democràtica d’un Estat Espanyol que, a través dels seus tentacles polítics i mediàtics, pretén liquidar la llibertat de creació i, més encara, anorrear la llibertat de pensament.

Més enllà d’assenyalar les dificultats existents a Espanya a l’hora d’articular arguments dissidents, assenyalarem també la miopia intel·lectual d’aquells que confonen la recreació cinematogràfica amb el reportatge periodístic. Jaime Rosales ha utilitzat les eines que ofereix el cinema com a mitjà per introduir-se en la psicologia d’uns personatges aparentment normals, amb una vida quotidiana pròpia que podria ser semblant a la vida rutinària de qualsevol individu que ens envolta. Les alarmes de la correcció s’alteren, és evident, en el moment que aquestes persones són capaces de matar sense cap escrúpol dos guàrdies civils vestits de paisà. Ha estat aleshores quan l’argument de la pel·lícula ha estat qüestionat política i moralment, com si qualsevol creador literari o cinematogràfic no tingués el dret a transitar lliurement pels marges de la correcció i a especular sobre la complexitat del pensament humà sense haver de contenir la respiració: penso en el cas de l’escriptora austríaca Premi Nobel de literatura (2004), Elfriede Jelinek, i com a través de la seva escriptura ha estat capaç de mostrar amb una autèntica cruesa alliberada de tabús les zones de penombra de la condició humana vinculades a les relacions personals i familiars; o podem referir-nos igualment al cas de la pel·lícula alemanya “El Hundimiento” en què Bruno Ganz, l’actor principal de la pel·lícula, recreà de manera magistral la personalitat megalòmana d’Adolf Hitler durant els dies inmediats a l’ensorrament del III Reich, abans del seu suicidi final. No negarem des d’aquestes línies que pretendre analitzar des de qualsevol perspectiva el conflicte basc comporta el risc de caure en la simplificació, en la manipulació o en la tendenciositat de qualsevol dels actors implicats en l’escenari polític d’Euskalherria. Essent conscients d’aquesta complexitat, és hora de reivindicar un art no sotmès al poder. En aquest sentit, tot esperant que les còpies arribin a les sales comercials el proper tres d’octubre per poder confegir amb tots els elements una crítica formal i de fons del contingut de la pel·lícula, cal reconèixer d’entrada la valentia de Jaime Rosales i del seu equip artístic a l’hora d’abordar un tema tan complex i colpidor, i aplaudir la seva aposta per oferir-nos un cinema experimental i un llenguatge arriscat com a metàfora de la seva insubornable militància artística.