No només xifres, Santi!

Fa algunes setmanes, el diputat del Parlament de Catalunya i regidor del Partit Popular a Vilanova i la Geltrú, Santi Rodríguez, publicava un article al seu bloc personal “No només lletres” que duia per títol Potser sí que sóc ranci! i que va ser reproduït també a través d’aquest mitjà digital. En el seu escrit, el polític vilanoví mostrava la seva perplexitat en conèixer que, en temps de crisi, les administracions públiques continuen subvencionant recerques d’investigació relacionades amb problemàtiques de gènere abordades des de diferents prismes, sigui a través de la ciència mèdica, des de l’antropologia o des d’un punt de vista històric. En analitzar el contingut de l’article en qüestió podem arribar a recompondre quins són els punts de partida del dirigent del Partit Popular i quins són els seus objectius.

D’entrada, no ens estarem de posar negre sobre blanc el zel amb què alguns representants de la classe política acostumen a fer de l’anècdota una categoria: en aquest cas, la intenció d’aquest article és perversa i decididament populista. Com que la jugada podia sortir rodona i no implicava cap esforç suplementari, Santi Rodríguez va aprofitar alguns titulars de la premsa escrita conservadora per escriure un articlet, va seleccionar tres xifres premeditades i les va situar en un context econòmic de retallades salarials en el sector dels funcionaris de l’administració i sobre el sistema estatal de pensions. Fet! El focus d’atenció, però, ha estat força capriciós i gratuït: mentre les paraules del regidor vilanoví volen il·luminar de demagògia un seguit de premis i subvencions atorgats “alegrement” i de manera “aleatòria” per les administracions públiques, alhora cobreixen d’ombra una altra realitat força lamentable per la qual el representant popular no deu sentir cap empatia, la de centenars de grups de recerca i departaments universitaris, de científics i investigadors que realitzen una tasca mai no prou reconeguda i prestigiada, sovint escassament retribuïda amb partides pressupostàries exigües i escadusseres que són fruit d’aquests tipus d’ajuts econòmics. No cal dir que amb contribucions d’aquesta mena, Santi Rodríguez posa també el seu gra de sorra a l’hora de desacreditar les humanitats i menystenir les iniciatives vinculades al món de la recerca en un moment en què els dos grans partits polítics de l’estat mai no s’han qüestionat quines són les arrels d’aquesta conjuntura econòmica de crisi i perquè l’Estat espanyol, entestat a fer de l’especulació immobiliària i bancària una pedra filosofal inesgotable, ocupa els vagons de cua europeus en polítiques relacionades amb la investigació, el desenvolupament i la innovació (I+D+I). I així ens va, és clar.

Per si encara fos poc, el regidor del Partit Popular de Vilanova i la Geltrú també va aprofitar el seu article per frivolitzar sobre l’existència i la utilitat dels estudis de gènere, catalogats per Santi Rodríguez com un despropòsit. Afirma el diputat vilanoví que creu en les investigacions sempre i quan no siguin discriminatòries, i es permet ironitzar alhora sobre un mapa sobre la innervació i l’excitació sexual en el clítoris i llavis menors –segons el senyor Rodríguez, arribats a aquest extrem, s’hauria d’investigar també el cas del clítoris masculí!– així com a propòsit d’una recerca sobre les esclaves negre–africanes i les espanyoles abolicionistes al llarg dels segles XVI-XIX –argüeix l’il·lustre diputat amb una gràcia natural que, passats tants anys, es podria haver esperat a que hi haguessin menys aturats!–. A efectes metodològics, allò que el senyor Rodríguez considera una discriminació hom podria considerar-ho una acotació temàtica molt habitual. Però tant se val: en poc més de mitja pàgina, el polític vilanoví ha volgut carregar-se tot un corrent de la història social que ha tractat d’estudiar i recuperar la memòria col·lectiva de les dones amb la intenció de visualitzar la seva trajectòria a través de la història. La relectura del passat històric en clau femenina ha obert nous horitzons interpretatius vinculats al seu protagonisme en els processos històrics i ha enriquit la comprensió global del nostre devenir. Malgrat la banalitat de les paraules del senyor Rodríguez, la diversitat de temàtiques relacionades amb l’estudi de les diferents problemàtiques de gènere en l’espai públic i privat ha contribuït a superar realitats de discriminació i desigualtat social de les dones durant les diferents èpoques de la història, i també en l’actualitat. Podem arribar a comprendre que conceptes com “classe social” o “gènere” no hi càpiguen en l’esquema ideològic d’aquest polític del Partit Popular i li provoquin tanmateix certa urticària, però menystenir la sexualitat femenina i l’estudi de la història de les dones amb tanta lleugeresa indica quelcom de més profund i més preocupant.