Què volem ser?

El tancament de la fàbrica de ciment Cemex (antiga Griffi) a Vilanova i la Geltrú i els Expedients de Regulació d'Ocupació que s'aplicaran enguany a diverses empreses de la comarca reobren el debat sobre quin hauria de ser el model de ciutat més òptim.

Lluny la meva intenció ser frívol o simplista, voldria llançar la següent pregunta: la prioritat –en un context de crisi- és atreure indústries o fer una ciutat atractiva perquè vingui la gent?

Segur que molts direu: "Ambdues prioritats són compatibles". N'esteu segurs? Perquè els recursos econòmics i humans són escassos…


El discurs polític que s'ha de vendre

A priori, a tots ens sembla que la primera opció és l'òbvia: "Vinga nois! destinem els màxims esforços a atreure indústries. I que a més siguin d'alt valor afegit i ecològiques". Aquest seria el discurs políticament correcte, el que s'ha de vendre a la gent.

Donem, però, un cop d'ull al passat més recent: lluny queden els temps en què Vilanova i la Geltrú era coneguda arreu de Catalunya per les seves fàbriques. Fixeu-vos en les dades: des de l'any 2000 fins a l'actualitat el nombre de treballadors assalariats al sector industrial gairebé ni s'ha mogut, en realitat ha anat minvant a poc a poc.

Així, dels 3.825 treballadors i 189 empreses registrats al sector industrial l'any 2001, vam passar a 3.644 treballadors i 175 empreses.

Una ciutat activa industrialment, amb I+D, una universitat potent de suport, etc, hauria d'haver millorat aquestes xifres… Però no ha estat així.

¿I ara esperem que podrem capgirar la situació a corre-cuita, atreure indústries d'alt valor afegit, ecològiques, etc, i a més a més en un context de crisi global?


Un miratge, que no miracle, econòmic

Cal recordar, un cop més, que durant tota aquesta dècada l'ímpetu del sector de la construcció (unit al boom demogràfic que a més es va traduir en una escalada de consum) va crear un miratge d'èxit econòmic.

Bé, ara aquest model de creixement ja no se sosté. I mentrestant, la indústria local s'ha anat empetitint. Ha tingut prou suport la indústria a Vilanova i la Geltrú aquests darrers anys o s'ha sentit ignorada pels poders públics? Segur que trobarem un ventall de múltiples respostes. Però ara és massa tard per buscar culpables.

Quines alternatives s'obren davant nostre? Això ens porta a la pregunta que fèiem al principi. Els recursos són limitats i cal definir prioritats. Quina carta triem? O millor encara: per què no ens fixem primer en quines accions van prendre d'altres ciutats que, com la nostra, van haver de patir recessions i crisis industrials?

Voldria cridar l'atenció sobre un estudi realitzat als EUA ("Beautiful City: Leisure Amenities and Urban Growth, Albert Saiz y Gerald A. Carlino"), que va ser citat recentment al butlletí de la xarxa de coneixement Universia-Knowledge@Wharton (http://www.wharton.universia.net ).

Segons aquest treball, les ciutats nord-americans que durant la dècada dels anys 1990 van incorporar activitats d'oci adreçades tant als residents locals com als visitants (cultura, esports, parcs zoològics, aquaris, museus de nova generació, zones costeres, parcs públics, etc) van registrar taxes de creixement demogràfic i econòmic superiors a la mitjana.

Llegim de l'esmentat butlletí: "D'acord amb Sainz (…) l'estudi ofereix proves a les autoritats municipals que la despesa pública en oci i activitats culturals pot generar beneficis més duradors que el desenvolupament tradicional basat en la creació d'ocupació. 'Això ens porta a qüestionar si té sentit subsidiar la indústria', diu Sainz".

L'autor de l'estudi afegeix: "Els darrers 50 anys, hem intentat portar les empreses a les ciutats, però potser tingui més sentit portar les persones als nuclis urbans. Les empreses hi arribaran seguin la seva estela".

En d'altres paraules, això significaria un canvi de paradigma respecte al model de creixement demogràfic-industrial que van registrar ciutats com Vilanova i la Geltrú durant el segle XX.

Sense anar tant lluny, podem fixar-nos també en l'evolució de diverses ciutats del nord d'Espanya, afectades per dures crisis i reconversions industrials entre els anys 1970 i 1990.

Allà, ciutats que durant dècades havien basat la seva economia en la siderúrgia, la indústria naval, la mineria o la pesca han iniciat un procés de transformació urbana i fins i tot social, recolzant-se ara en els serveis, l'oci, el turisme, etc. El canvi experimentat per Bilbao es paradigmàtic i d'altres ciutats volen seguir el seu exemple. Per això s'estan gestant grans projectes a Avilés, Gijón, Vigo…


Vilanova ha de tenir 100.000 habitants?

A les "Jornades de debat estratègic a VNG" que organitzarà Convergència Democràtica de Catalunya el proper 31 de gener al matí a la Casa Ramona, una de les preguntes que es posarà damunt la taula serà: "Vilanova ha de tenir 100.000 habitants?" (una possibilitat contemplada al Pla General Urbanístic).

I és que molts temen que el creixement urbà i demogràfic ens acabi convertint en una ciutat sense identitat o clònica.

En unes recents jornades organitzades per Turespaña a Sevilla, els experts van coincidir en una diagnosi: en un món cada vegada més interconnectat, a les ciutats els hi resultarà més difícil ser diferents i comunicar la diferència.

Això, de fet, ja es reflecteix en moltes ciutats grans i mitjanes d'avui dia, amb carrers comercials inundats per franquícies clòniques, arquitectures similars, etc.

Segons apuntava Hermenegildo Seisdedos, director de programes de màrqueting de l'Instituto de Empresa, les ciutats que vulguin destacar en aquest nou entorn global hauran de centrar les seves estratègies en dos vectors:

1) Competitivitat> activant els factors de competitivitat. Això significa dotar del màxim valor al seu teixit econòmic, el seu capital humà i les seves infraestructures per incrementar la productivitat

2) Posicionament internacional> comunicant aquests avantatges competitius, que permeten a la ciutat destacar en un entorn global. "La marca-ciutat no només es farà servir per atreure turisme, sinó per captar determinats segments de residents, promoure exportacions, etc", apuntava aquest expert.


Somiar truites?

Algú podria dir que el posicionament internacional, referint-nos a Vilanova i la Geltrú, és somiar truites. Però potser no és una qüestió de mida (som 60.000 habitants) sinó d'actitud.

En qualsevol cas, sempre tindrem l'opció (si sabem fugir de localismes absurds) de començar a treballar en xarxa amb d'altres ciutats similars a la nostra. Aquesta idea ja va ser defensada per diversos experts a la jornada sobre l'Eix Diagonal.

"Les xarxes de petites ciutats són les que tenen les mans més lliures per activar mecanismes nous, creatius, que arrosseguin la resta (...) Les ciutats mitjanes, si obliden complexes d'inferioritat, tenen molt a dir", va dir-nos Rafael Argullol, director de l'Institut Universitari de Cultura de la UPF. (vegeu l'article del mes de novembre passat).

Doncs això, que ens ho hem de creure.

Aquelles persones que vulguin enviar la seva opinió hauran d'enviar un e-mail a xaviercanalis@yahoo.es  tot indicant el seu nom i professió/estudis. A més, caldrà deixar un telèfon de contacte, que el responsable d'aquesta secció conservarà només per resoldre dubtes o aclariments