Perquè Vilanova serà més rica si es reindustrialitza i com podem fer-ho

Benvolguts lectors, tinc per a vosaltres una notícia bona i una altra inquietant. La bona és que el turisme, un sector que cada vegada serà més important per a Vilanova i la Geltrú, presenta perspectives de creixement per a 2014 a Europa. La part inquietant és que el sector industrial, una activitat estratègica per al progrés econòmic i social de la ciutat, continua retrocedint dramàticament enmig del “tan se me’n fot” vilanoví.

Comencem pel principi. A les recents fires de turisme Fitur de Madrid i ITB de Berlin a les quals vaig assistir com a periodista d’Hosteltur, tant les empreses del sector com l’Organització Mundial del Turisme van coincidir en les optimistes previsions per a 2014.

En aquest sentit, els viatges internacionals a Europa creixeran de mitjana un 5% respecte l’any passat gràcies a la recuperació econòmica dels principals mercats emissors de turistes. I si només agafem les dades de Catalunya, veurem que ja durant el període gener-abril l’arribada de turistes estrangers va aumentar un 10,4%.

Per a una destinació turística emergent com Vilanova i la Geltrú, aquestes bones dades confirmen que l’aposta que estem fent pel turisme és encertada. Recordem que a la ciutat tenim 380 llits hotelers i 5.000 places de càmping, segons l’Idescat. Per tant, podrem aprofitar millor les tendències generals de creixement turístic si sector públic i privat es continuen coordinant en la promoció de la ciutat, tal com hem apuntat en articles anteriors (vegeu Era necessari per a Vilanova assistir a Fitur?)

No obstant això, situar Vilanova i la Geltrú al mapa turístic (que sigui una destinació coneguda per molta gent, amb marca pròpia) no s’aconsegueix de la nit al dia i requereix molta constància. En un altre article publicat el juliol de 2013 (“Per què no es fan més hotels a Vilanova i la Geltrú?”) apuntàvem que no som una destinació turística de 365 dies, sinó un lloc d’estiueig, cosa que dificulta la captació d’inversions hoteleres. De fet, els pocs hotels que tenim a la ciutat no tenen problemes durant la temporada alta, en canvi a la tardor i hivern pateixen molt per la baixa ocupació.

“Per què les cadenes hoteleres no vénen a Vilanova i la Geltrú?” preguntava un home a l’auditori de la Gran Penya el 15 de maig passat, en el torn de preguntes d’un debat on participaven com a ponents el president de la patronal Foment del Treball, Joaquim Gay de Montellà, i l’alcaldessa de Vilanova i la Geltrú, Neus Lloveras.

“Estem en fase de contactes perquè vingui inversió hotelera a la ciutat”, responia Neus Lloveras, tot recordant les converses inicials que es van fer a Fitur amb la cadena hotelera H10. En aquest sentit, l’alcaldessa va explicar la nova estratègia de promoció de la ciutat vinculada cada vegada més a l’obertura de Vilanova i la Geltrú al mar i a la creació de nous atractius turístics: el futur Museu del Far, la remodelació de la plaça del Port, etc. “Malauradament, ara no es fan moltes inversions”, reconeixia Lloveras.

De fet, atreure inversions hoteleres a Vilanova i la Geltrú no serà gens fàcil, almenys a curt i mitjà termini, segons vaig poder constatar fa poc.

En aquest punt he de fer un petit incís per explicar-vos una important tendència de la indústria hotelera. Fins a la dècada de 1990, normalment els edificis que funcionaven com a hotel eren propietat de les empreses hoteleres. Però quan va arribar la crisi dels 90, moltes d’aquestes companyies van patir una abrupta caiguda de clients. Necessitades de diners, van començar a vendre els edificis però van mantenir la gestió de l’hotel, pagant un lloguer en molts casos.

El resultat d’aquesta tendència és que avui dia moltes cadenes hoteleres no són propietàries dels edificis on es troben. Elles es dediquen només a explotar l’establiment, bé sigui llogant l’immoble o fent-se càrrec de la gestió de l’hotel per encàrrec d’un tercer. Aquest tercer normalment és un fons d’inversió.

Recuperem el fil de la nostra història. Sembla que captar inversions hoteleres no serà fàcil per a una destinació turística emergent com Vilanova i la Geltrú. Aquesta és la conclusió que vaig treure el 19 de maig passat, quan vaig viatjar a Madrid per assistir a una jornada organitzada per la firma de consultoria KMPG on parlaven alts directius de cadenes hoteleres i fons d’inversió.

Segons van apuntar els executius d’aquestes empreses, ara mateix han sorgit molt bones oportunitats per comprar hotels barats de preu en llocs com les Balears, Canàries i la Costa del Sol; i més barats encara a Tunísia i Egipte pels problemes que ara tenen aquests dos països arran de la primavera àrab. Probablement això farà que els fons d’inversió i les cadenes hoteleres concentrin el seu temps, recursos econòmics i plans d’expansió en aquestes destinacions durant els propers anys, oblidant-se de créixer en altres llocs.

Pel que fa a Catalunya, la construcció de nous hotels es concentrarà bàsicament a dues destinacions: Barcelona ciutat (per l’alt nombre de turistes estrangers que rep la capital catalana els 365 dies de l’any) i Salou (gràcies als projectes de BCN World, Ferrari Land i l’expansió de PortAventura).

Així doncs, podem considerar el turisme com una activitat clau que ajudarà a diversificar l’economia de Vilanova i la Geltrú i ens permetrà crear nous llocs de treball. Caldrà, però, paciencia, molta constància i professionalitat en la promoció turística. Mentrestant, és hora de fixar-nos què està passant al gran sector econòmic tradicional de la ciutat, que cada any es fa més petit.

La diferència dels salaris

Dir que Vilanova i la Geltrú serà més rica si es reindustrialitza no és un brindis al sol. Són matemàtiques. Si augmentés el nombre de treballadors a les fàbriques instal.lades a la ciutat, tindríem més gent guanyant més diners perquè a la indústria els salaris son més elevats i la feina més estable en comparació amb els serveis de comerç i hosteleria, afectats sovint per l’estacionalitat. És així de simple.

Per exemple, el salari mig a Espanya és de 1.634 euros al mes, segons un estudi d’Adecco i Barceló & Asociados amb dades de l’any 2013. Resulta, però, que el salari mig industrial és el més elevat: 1.860 euros. En canvi, el sou mitjà del sector serveis és de 1.591 euros, mentre que els treballadors de la construcció guanyen de mitjana 1.613 euros.

Fixeu-vos en la diferència de xifres: un treballador de la indústria guanya 269 euros de diferència cada mes respecte a un treballador del sector serveis. Estem parlant de 3.228 euros l’any.

I ara mirem quants treballadors ocupa la indústria a Vilanova i la Geltrú. Segons les darreres dades de la Mancomunitat Penedès-Garraf, estem parlant de 2.687 persones. Fa deu anys, però, eren 3.783. És a dir, la indústria local -afectada per les deslocalitzacions i la crisi econòmica- ha destruït més d’un miler de llocs de treball en només una dècada.

“Recuperem teixit industrial o serem cada vegada més febles”, apuntava recentment Isidre Also, gerent d’Adeg en un article publicat al Diari de Vilanova. “La indústria és el motor de l’economia perquè estimula les dinàmiques de serveis i és el millor revulsiu per al consum. A més, són les activitats productives les majors consumidores de tecnologia, i, alhora i per tant, d’innovació”, afegia.

Torna la industria

Arribem ara a la part difícil de la nostra equació: és realment possible reindustrialitzar Vilanova i la Geltrú avui dia, en un món global on les empreses tenen la temptació freqüent de deslocalitzar la producció per anar-se a països amb costos més barats?

Doncs bé, resulta que la producció industrial de béns d’equip va créixer l’any passat un 6,4% a Espanya, segons l’INE. En altres països europeus també s’ha registrat una tendència semblant. I segons apunten els experts, això coincideix amb una nova fase d’innovacions tecnològiques als països desenvolupats que els fa guanyar competitivitat. I d’altra banda, una part de la indústria està tornant a Europa perquè els costos a les economies emergents també han anat augmentant amb el pas dels anys i els beneficis econòmics de les deslocalitzacions no duren per sempre.

De fet, la inversió estrangera destinada a la industria manufacturera va augmentar un 13% l’any passat a Catalunya, segons dades del Ministeri d’Economia i Competitivitat. En aquest sentit, segons va explicar recentment el president de la Cambra de Comerç de Barcelona, Miquel Valls, la inversió industrial estrangera a Catalunya va augmentar per quart any consecutiu i va arribar als 1.365 milions d’euros, la xifra més elevada des de 2005. Les activitats que protagonitzen el creixement de la inversió estrangera industrial són el sector farmacèutic i l’automoció.

Així doncs, la pregunta seria: com pot una ciutat de tradició industrial com Vilanova i la Geltrú aprofitar aquesta tendència global que afavoreix Europa i també Catalunya?

O més concretament, quines mesures a nivell local caldria establir perquè les empreses del sector industrial ja existents a la ciutat tinguin incentius per invertir a la ciutat (en renovació de maquinària, i+d, ampliació de naus, etc) i contractar més treballadors?

Hem plantejat aquesta qüestió a quatre membres del Fòrum Econòmic i Social del Garraf: Albert Rodríguez (secretari general de CCOO de l’Alt Penedès-Garraf); Francesc Rica (secretari general d’UGT a Anoia, Alt Penedès i Garraf), Amadeu Pujol (delegat de la Cambra de Comerç de Barcelona al Garraf) i David Andreu (vicepresident d’Adeg). A partir de les seves respostes, hem elaborat la següent llista amb 10 propostes:

1. PENSAR GLOBALMENT. Així ho apunta Albert Rodríguez. “Les empreses grans situades a la nostra ciutat són de capital estranger, per tant el centre de decisió és un consell d’administració situat en alguna ciutat europea. Això vol dir que els processos productius, la maquinària o el desenvolupament de nous productes depenen més de les demandes de clients mundials i si a aquestes multinacionals els hi surten determinats números: producció, qualitat, productivitat, eficiència... La resta d’empreses mes petites (no totes) giren al voltant d’aquestes més grans”, afegeix.

Per tant, “no podem pensar que aplicant només mesures locals sortirem d’una crisi global. Hem de tenir present primer la nostra comarca i els municipis que l’integren, planificar, coordinar i col•laborar comarcalment. Eines en tenim, com ara l’Agència de Desenvolupament Econòmic del Garraf. I hem de tenir present la nostre posició, propers a l’Alt Penedès i a Barcelona”.

2. ACTUAR LOCALMENT AMB LIDERATGE VILANOVÍ. “Per sortir d’una crisi global, hem de començar per respostes locals”, afegeix Albert Rodríguez. “En aquest sentit Vilanova sí que pot liderar la coordinació de  les polítiques en planificació territorial, racionalització i millora del polígons industrials, accés a l’energia, velocitat en les comunicacions, transport de mercaderies i mobilitat de treballadors. Quan parlo de Vilanova no només parlo de l’alcaldia, parlo de les organitzacions empresarials, de les empreses del sector i dels sindicats”, afegeix el representant de CCOO. Amadeu Pujol (Cambra de Comerç) també assenyala les conseqüències d’un planejament territorial poc coordinat fins ara: “Hem desenvolupat polígons industrials a Vilanova amb habitatges a l’altre costat del carrer que pertany al nucli de Les Roquetes… Ara a la comarca tenim un sòl industrial car i és una incògnita si els tamanys de les naus disponibles satisfaran les necessitats de les empreses”.

3. ENTORN FAVORABLE PER ALS NEGOCIS. El fet que la indústria local pugui ampliar la seva producció vindrà marcat per un canvi de tendència del cicle econòmic, reconeix Amadeu Pujol, “però a partir d’aquí, l’Ajuntament ha d’ajudar les empreses perquè els tràmits burocràtics no s’eternitzin”. Segons assenyala el delegat de la Cambra de Comerç, “hem percebut un canvi en aquest sentit a Vilanova i la Geltrú i ara detectem més voluntat d’ajudar”. No obstant això, afegeix Amadeu Pujol, “caldria transformar aquesta bona voluntat en algun tipus de normativa”. Per exemple, si una empresa vol ampliar la producció i necessita un permís municipal per ampliar les seves instal.lacions, “ha de tenir una resposta inmediata, no esperar sis mesos. La velocitat és la clau. També caldria una rebaixa de la taxa municipal del projecte d’activitat o bé distribuir el seu pagament en dos terminis. Això seria un efecte crida”.

4. CONNECTAR EMPRESA I OFERTA FORMATIVA. Una altra mesura a nivell local que cal potenciar consistiria en “posar en contacte les necessitats formatives que tenen les empreses i l’oferta formativa que estan rebent els joves que viuen i estudien a Vilanova i la Geltrú”, segons destaca Albert Rodríguez. “Hem preguntat a aquestes empreses quin és el el perfil formatiu que necessiten els seus treballadors, presents i futurs?”, afegeix. Per tant, destaca el dirigent de CCOO, cal “aprofundir més” les relacions entre el món laboral i el món formatiu i plantejar per exemple una colaboració més eficient entre l’Escola Industrial i el sector empresarial “com a solució per absorvir treballadors d’altres sectors que han estat expulsats del mercat laboral”. En síntesi, “això voldria dir que apostem, no per llocs de treball de poca qualificació, sinó per llocs de treball d’alt valor afegit i en conseqüència en empreses que treballen productes de qualitat, amb innovació i desenvolupament”. 

5. CREAR UN CLÚSTER DE L’ALUMINI. Des de la dècada de 1990, la definició “clúster industrial” s’aplica per referir-se a concentracions territorials d’empreses i institucions interconnectades en algun camp particular, de manera que guanyen competitivitat. I segons ens recorda Francesc Rica (UGT), “la principal indústria de la comarca està englobada en el sector auxiliar de l'automòbil, dins del tractament de l'alumini, bé sigui per injecció o fosa”. Segons afegeix, “la creació d'un clúster seria possible ja que tenim un Centre Tecnològic i la UPC”. Així doncs, conclou el dirigent d’UGT, “la possibilitat d’unir la indústria i la recerca podria consolidar i dinamitzar aquest sector a la comarca del Garraf”.

6.- MILLORS SERVEIS ALS POLIGONS INDUSTRIALS. Un problema seriós que des de fa anys afecta nombroses empreses instal.lades a Vilanova i la Geltrú té a veure amb coses tan bàsiques com la llum, el gas o les connexions per internet. En aquest sentit, Francesc Rica reclama que aquestes zones industrials puguin disposar de fibra òptica i electricitat “estable”. I és que els microtalls d’energia, que obliguen moltes vegades a arrencar màquines de nou, ocasionen importants pèrdues de temps i diners a les empreses. Fins i tot hi ha polígons que estan separats pocs metres, però no estan connectats entre ells.

7. COMUNICAR MILLOR L’OFERTA I ELS SERVEIS. Tal com apunta Francesc Rica, “per atreure indústria s'han de fer visibles per a la resta d'Europa els avantatges del nostre territori. S'ha de crear una eina on tinguem les ofertes de sòl industrial i els serveis que tenim a cada polígon”. En aquest sentit, cal vendre també “la proximitat a l'aeroport, la situació entre les dues conurbacions mes importants de Catalunya, la Gran Marina, la Universitat i el Centre Tecnològic”, que  són “oportunitats per consolidar les indústries existents i atreure noves activitats”.

8. SORTIR A VENDRE LA MARCA VILANOVA I LA GELTRÚ. “Tenim una mancança a l’hora d’anar a buscar les empreses que més ens interessen, que són les que ocupen poca extensió però tenen un alt valor afegit”, apunta David Andreu (Adeg). Per tant, afegeix, la ciutat ha de ser molt més activa en la captació d’indústries, a través de la coordinació dels agents econòmics i socials. “La classe política ha de prendre consciència real que aquesta tasca no es fa sola. Calen menys paraules i més actuacions”, remarca. I en qualsevol cas, també cal vendre “que som una de les comarques de Catalunya amb l’índex més alt de capacitació de treballadors. De fet, molts dels nostres veïns, parents o amics treballen en indústries de fora de la comarca”.

9. ENFORTIR EL TEIXIT EMPRESARIAL. Per una banda, a Vilanova i la Geltrú hi ha un petit grup de fàbriques grans de capital forà (Mahle, Prysmian, Componentes) i d’altra banda trobem una sèrie d’empreses petites que no superen el mig centenar de treballadors. En total, a la ciutat existeixen prop de 50 empreses del sector industrial. Segons explica David Andreu (Adeg), enfortir el teixit empresarial, promovent les relacions entre empresaris, és una de les claus per desenvolupar una ciutat industrial més competitiva, com han fet Vilafranca del Penedès, Granollers, Reus, Mataró o Manresa.

10. REVISAR EL PLA GENERAL D’ORDENACIÓ URBANA. L’actual PGOU de Vilanova i la Geltrú va ser aprovat definitivament per la Generalitat de Catalunya l’any 2001. Segons Amadeu Pujol, es tracta d’un planejament urbanístic “restrictiu en algunes coses, atès que es va fer en època de vaques grasses”. Tots recordem aquella època, marcada per la bombolla immobiliària. Per tant, afegeix el delegat de la Cambra de Comerç, caldria una modificació del Pla General que permetés la instal.lació de noves activitats econòmiques. “Per aconseguir això és necessari un ampli consens polític”, apunta.

Conclusions i un desig

Totes les persones consultades per a aquest article coincideixen que reindustrialitzar Vilanova i la Geltrú dependrà segurament més de factors externs que interns, ateses les dinàmiques de l’economia global i catalana. Pot semblar doncs que tenim poc marge de maniobra a nivell local per reindustrialitzar la ciutat.

Llençar la tovallola, però, no és pas l’opció més intel.ligent perquè estarem reduint enormement les possibilitats de progressar econòmicament i socialment durant els propers 30 ó 40 anys. Ara ens trobem a un any de les eleccions municipals. Tant de bo els partits polítics siguin capaços de presentar noves propostes serioses i viables per recuperar la indústria a Vilanova i la Geltrú!