La por al desamor

És tan sever com una gota que cau des del cant ondat de l’aixeta. El sentim com una pena que es va ficant en els nostres ossos. Al començament són discrepàncies. Després l’espina es transforma en una asfixia de convivència. Poc a poc els malentesos van en augment. Fins que un dia un es veu sol, gelat en l’immensa planícia on les ànimes ens veiem però no ens atrevim a tocar. On observem la presencia de mirades dubitatives, però la nostra malaltia de l’antic afecte trencat, ens impedeix connectar amb un nou so. Passen els dies, els mesos, la fi descoberta es fa realitat. Amb el carregament d’identitat refem altre espera, altre brou ensinistrat en la seva obstinació de reclamar companyia.

És el llarg període del desamor, llepem les nostres malapteses o les intercanviem amb alguna orella que atrapa la nostra desdita.

Fins que apareix un fil de sensualitat. De pa tou i torrat. És el signe que remou la nostra paranoia per unir-nos a un batec diferent. A una calor humida, arcaica, tan temuda pel dubte de si acabarà en avorriment o depressió. El camí que ens precedeix no és per a covards. Ens clama frescor, ximpleries i projectes. D’ara endavant, res no serà segur, solament por i sentiment.