Els escriptors som un núvol de lladregots

També escoltem allò que el grup en general prefereix, psst...! I després passar. Però, una vegada al nostre racó romàntic, donem fe d’un univers que es transforma. Solament fa falta que sigui un diàleg o un monòleg o una descripció. És com estar en un penya-segat i veure que ell, sense més gosadia l’empeny, fins a sentir que la mort el recull, impàvida, extrema, al xocar contra el matalàs de sorra vestida, d’una onada avorrida que repeteix el seu joc. I una mort, desencadena una perquisició, en la qual participa un guenyo i inútil policia. I amb tot, el poble sencer d’un llogaret desert. Per poder veure un món pamfletari, xafarder, molest. Davant d’un dels seus membres que acaba amb la vida d’un altre. Però tot i així continua i sota d’aquell xiuxiueig, apareixen l’odi i el llot recollit i atapeït d’anys. Solament falta conèixer qui ha comès l’atreviment, pujar fins al tron de Déu i donar justícia. Solament ens falta conèixer el perquè d’una carrera esbojarrada d’un dels fills malalts, va desembocar en la mort. O no. Pot ser, com aquella senyora gris i mustia que passejava el gos i recollia el salut del cura cada diumenge. O més extrem encara, el parroquià de vida llicenciosa i maldestre, que amagava en el seu llit, la vergonya d’escoltar les faltes dels demés, sense poder exercir les pròpies.

És en aquest punt, quan la realitat es creua amb el relat, però no posseeix el ganxo d’aquell. Fa uns dies, va sortir a la televisió. Un fill va matar primer la seva mare etzibant-li un cop a la nuca amb un bat de beisbol, després al seu pare colpejant-li al cap amb la televisió. Després, va sortir al carrer i es va denunciar a sí mateix: he fet una cosa molt dolenta! Res en comparació a l’atreviment i la descripció d’un bon escriptor. Per això els lladregots, els lladres d’històries, ni tan sols devem robar-les. Elles es mouen amb velocitat i injustícia a la nostra imaginació.