El tango

Era impossible dissimular pels restants membres del clan, la ximpleria encara levitava a la taula. Era inútil desdir-se, en Lucas sentia una lleugera fredor a la nuca davant de la desdita de veure’s reprovat. Però el cap del clan, va deixar passar uns minuts. La vella orina que nedava a la palangana buida, sota la taula, també s’apiadava d’ell. Com que ningú desitjava donar un pas, un dels cosins, assegut en una cantonada, va argumentar:

- Dius que la teva dona t’ha deixat i ha marxat amb un altre?
- Sí – va contestar en Lucas.

Una bona estona van quedar en silenci. El cap:

- Temut: ves i fes-la tornar!
- Cóm? Si ella està molt a gust amb el seu amant. M’ho va dir ahir al vespre en l’última discussió. Va ser tan astuta. – va prosseguir en el seu relat, i al beure del got de cola, i estant en el salonet, va canviar la seva expressió a la mirada i al recorregut fins tornar a connectar amb mi. – Va dir: “Lucas, me’n vaig. Aquí et quedes amb el teu papà milionari i les teves natges del grossor d’un dau. Ja he aconseguit un home que em mantingui igual que tu, però a més a més, em faci vibrar a la pista de ball”. “A on?” va ser la meva pregunta més estúpida i artificial.
- A la pista de ball, allà... ell es desplaça i m’arrossega amb facilitar. Jo sento la seva galta, o la seva mirada, em porta d’un costat a un altre fins a oblidar en segons qualsevol traïció o mediocritat. Tu mai has entès allò del tango. Sempre ho has vist com un trencament de compromís. Però la seva música es tènue, sensual. Si et deixes portar, la teva parella està al teu costat, tan ficada, tan unida, que és una de les poques gotes de vida no contaminada per l’obligació, per la responsabilitat. És tan virulenta la seva carn entre les meves cames, que desitges seguir-li fins el desmai. I tu mai ho has entès. Sempre has anat una mica més lent, o has estat avar en l’entrega. Amb tu, el meu cos al fregar-te, no aconseguia electritzar-se. Ni por, ni passió apareixia a les teves botes! El terra es feia aspre. La nit eterna. La música una revenja amarga a cada glop, a cada gir. I no era necessari beure o retocar-se. En canvi, amb ell, volo, sense alcohol, amb poca música. És un sentiment que ens uneix i arrossega sense cap mesquinesa, sense més, es un lleuger contorn, descrit a la volta, i en la volta, que marquem junts.

- Solament va dir això. - va concloure en Lucas.

El cap el va mirar. No hi havia més distorsió ni mesura en l’excusa que terminava d’escoltar-li. Va obrir la boca, els seus llavis es van balancejar, semblava que el front es desplomava sobre els ulls. Estava aclaparat. Un crit maldestre, per després dir:

- Deixa-la! És una minga de pur verí! Ella solament busca satisfer amb una tortuosa dansa la seva soletat.

Els demés van assentir, no van tenir l’atreviment de preguntar per aquest estrany ball que l’havia extraviat.