La protecció dels drets dels animals

Nosaltres considerem que tota vida d’ésser viu té un valor i que tot ésser viu amb sistema neurològic pateix. Partint d’aquesta base, arribem a la conclusió de que tots els animals no humans (perquè sí, nosaltres també som animals) tenen el mateix dret a viure.

Un cop en aquest punt, veiem com cada dia s’abandonen i es maltracten el que anomenem “animals de companyia”. Com podem excusar-nos d’aquest comportament? Com podem dir orgullosos que formem part de l’espècie humana, una espècie que maltracta i abandona als seus amics? Perquè sí, el gosset, el gatet i el conillet que tenim a casa, són els nostres amics. Ells no ens jutgen ni el seu amor és en cap cas condicionat pel que fem o el que deixem de fer, ni els hi és important els diners que tenim, els nostres estudis, de què treballem… ells només valoren la nostra companyia, el nostre afecte, la nostra fidelitat, els nostres “mimos”, etc. I tot i així, ens estimen quan no reben tot això nostre. Ells són realment un exemple a seguir.

A la UPAG ens agradaria fer reflexionar tothom i que per uns minuts ens paréssim a pensar i veiéssim com estem agraint als nostres amics de quatre potes, tot el que fan per nosaltres. Els gossos i els gats són animals “terapèutics”, en el sentit abstracte de la paraula. Qui conviu amb un gos o un gat, sap del que parlo. Quants cops no hem estat tristos i hem notat com se n’adonaven i hem vist sorpresos com ens recolzaven? Com ens demostraven el seu suport incondicional? I quants cops no ens hem trobat malament i hem vist com el bitxo se’ns acosta a la zona dolorida? Ells perceben aquestes coses. Quants cops no hem estat totalment desesperats per alguna situació personal i hem pogut somriure gràcies a la pirueta que ens ha fet el nostre company? I quantes persones amb depressió diagnosticada o amb alguna discapacitat, o amb autisme, o amb problemes d’inserció social... quantes d’aquestes persones no han estat beneficiats al viure amb un animal no humà?

I com estem agraint tot això? Sí, construïm gosseres, és veritat. I a les gosseres les protectores que les gestionem o els voluntaris que hi anem fem el que podem però... i quan aquestes gosseres són municipals o mancomunades? El grau de sensibilitat no és el mateix, no ens enganyem.

A més, construir més i més gosseres no és la solució. Per molt que passin de gossera a refugi, la solució no és tenir una gàbia freda i molla on deixar l’animal. La solució és controlar qui pot i qui no tenir animals domèstics. Cal prohibir la cria, els animals saturen les gosseres i els criadors segueixen fent-ne negoci. Tots els diners que ells treuen amb la venda, ens els gastem després les protectores xipant, vacunant, desparasitant, esteril·litzant, pagant residències on tenir els animals mentre ningú els adopta, etc. Això no és un negoci net, és un perjudici que causa que milers d’animals l’any es vegin al carrer. Els criadors sumats a la irresponsabilitat i insensibilitat de la gent.

Potser hi ha qui no veu del tot el problema a no esterilitzar o a criar i comercialitzar amb animals. Hi ha qui creu que, si no se’ls fa mal físic, tampoc és un gran problema fer-los criar i vendre’ls. Doncs els qui estem cada dia en aquesta lluita, immersos en un impossible món de patiment animal, sabem molt bé del que parlem i tenim molt clar el que estem farts de veure i volem deixar d’observar. Volem actuar. I això és el que fem. Per aquest motiu animem a tothom a esterilitzar els seus animals i a dir NO a la compra. Un amic no es compra, caram! Un amic s’adopta, se’l cuida... i no se’l compra, se n’aprofita i se l’abandona, com fa gran part de la població. L’animal, des del moment que entra a casa, ha de ser un més de la família i no pas la “mascota”, paraula que no ens agrada gaire perquè potser fa palesa del fet que els animals són llastimosament considerats coses (legalment, semi-movents) i sembla que siguin de la nostra propietat. No, un gos és el meu gos de la mateixa manera que una mare és la meva mare. En cap cas és una propietat, si no una possessió sentimental, d’amor.

Si us plau, posem-nos tots al cap que tenir animals no humans a casa no és cap obligació, no ve en cap ordenança municipal ni hi ha cap llei que ho determini. Per tant, si no els volem, no els podem mantenir, no ho tenim clar o hi ha el més mínim dubte de que aquest animal pugui passar la resta dels seus dies en la nostra companyia i amb qualitat de vida, no cal que adoptem. Pensem-ho bé i siguem conscients del que fem quan adoptem una vida.

Fem-ho per ells.