Què li passa a l'esquerra europea?

De totes maneres, podem afirmar que el PP està en forma. Fa uns mesos, a Galícia, Núñez Feijoo ja va anunciar les bases del canvi. Durant la legislatura anterior el Partit Socialista va pactar amb els nacionalistes del BNG. El bipartit no va tenir èxit i els resultats van donar una aclaparadora victòria al partit conservador.

Mariano Rajoy recuperava el prestigi perdut i es feia fort en la disciplina interna del partit. El pròxim objectiu eren les eleccions europees. A Gènova es respirava canvi i molta esperança de cara als comicis europeus. Una victòria dels de Mayor Oreja posava entre les cordes al Govern de Zapatero i la seva credibilitat davant la crisi.

Finalment, els populars, com ja hem dit, van guanyar clarament i sense més complicació.

Això vol dir que l’esquerra està entrant en crisi? El desgast de la crisi afecta als partits tradicionalment més intervencionistes? Els partits de dretes surten reforçats d’una crisi econòmica del sistema neoliberal?

Itàlia i França tenen un greu problema amb les esquerres. A Itàlia, Berlusconi i les seves “noies” mantenen un son profund als italians, que viuen instal•lats en una agradable letargia que fa que no se’n donin compte de tot el que passa al seu voltant. A França, Aubry i Royal no saben trobar els punts en comú per “refundar” el socialisme gal.

A més, l’extrema dreta ha entrat amb més força que mai a Brussel•les. La realitat social del vell continent està canviant a marxes forçades. Com hem d’encarar aquesta transformació? No podem caure en els totalitarismes de la dreta i de l’esquerra radical. No podem deixar escapar la idea d’una bona UE, unida i que es respecti els drets de les persones.