Leishmaniosis i Scalibor

En primer lloc, explicarem per sobre en què consisteix la temuda Leishmaniosis (o Leishmania, que és més comú). Estem farts de que els adoptants i fins i tot persones que ja tenen el gos a casa, s’espantin tant al sentir aquesta paraula. NINGÚ volem que el nostre gosset es posi malalt, però tant a l’hora d’adoptar com si ho agafa el gos que ja tenim a casa, hem de ser conscients que la Leishmania no necessàriament mata i, si ho fa, no ho fa en dues setmanes. És possible que tots coneguem un cas d’un gos al que se li va detectar la malaltia i al mes era mort, però els qui realment tenim contacte amb centenars (per no dir milers) de gossos a l’any, podem fer realment una estadística mental i podem assegurar que en mor un i en sobreviuen molts més.

Per aquest motiu, començarem explicant que la Leishmaniosis canina és una malaltia parasitària. És una malaltia que es contagia SEMPRE per la picada d’un insecte semblant a un mosquit. EN CAP CAS s’ho poden encomanat els gossos entre sí, ni tampoc els gossos a d’altres animals (inclosos nosaltres. La única manera de que un humà agafi aquesta malaltia és éssent directament picat per el mosquit i MAI pel contacte amb un gos infectat. De totes maneres el nostre sistema immunològic està preparat per acabar amb aquests paràsits, cosa que el del gos no). La leishmaniosis és pròpia i exclusiva de determinades zones on es troben aquests bitxets que la contagien. Cal tenir en compte que hi ha gossos asimptomàtics i, d’altra banda, hi ha gossos que triguen en demostrar símptomes fins a anys. Per aquest motiu és IMPRESCINDIBLE que es faci una analítica completa cada any a l’animal, així evitem que quan se li diagnostiqui, sigui massa tard.

Aquest insecte que contagia la malaltia, conegut comunament com a “mosca de la sorra”, és un insecte nocturn. Això vol dir que el moment de més activitat és a partir del vespre. Es dedueix que els mascles no piquen, si no que són les femelles, ja que els mascles s’alimenten de sucres i les femelles piquen per tal de madurar els seus ous en la sang d’un animal. Poden ser mamífers, rèptils... Un cop succeeix això, i després d’un procés que no ve a compte, els ous es trenquen dins l’animal que ha estat picat i llavors la pell d’aquest animal passa a tenir la Leishmania (paràsits). Llavors un mosquit d’aquests, que no està infectat, pica un animal que sí ho està (tot i que al no ser un gos no desenvolupa la malaltia), i és llavors quan, si aquest mosquit pica un gos, l’infecta. Cal dir que els paràsits es van multiplicant en l’estómac de l’insecte. En un principi surt (normalment) una ferida cutània en la zona de la picada (que acostumen a ser el nas o les orelles) i és ja en la segona fase quan la infecció es dispersa per la sang fins arribar a òrgans interns. Normalment els paràsits afecten al ronyó, al fetge i a la pell.

Pel que fa als signes d’alarma, cal advertir que són varis però per fer una primera revisió podem observar: lesions en la pell, pèrdua de pes o d’apetit, lesions oculars, coixera, anèmia, problemes renals o limfàtics, diarrea, febre persistent... i sobre tot canvis de caràcter, que tots coneixem els nostres gossets de casa i veiem quan estan més apàtics del que és normal en ells.

Si us plau, davant qualsevol signe d’alarma, aneu al veterinari i no ho deixeu passar. Si s’agafa a temps ja hem comentat que no és cap desgràcia però si no, pot ser-ho. Recalquem també que no val una simple revisió, si no que és imprescindible una anàlisi de sang.

Cal saber que és una malaltia que té tractament. D’això no n’explicarem res perquè cada gos és un món i és imprescindible que el tractament el posi un professional i no pas nosaltres. Nosaltres només intentem donar una primera aproximació del que és la malaltia i del que cal fer en primera instància però, un cop fet això, cal fer cas del veterinari. Això sí, busqueu-ne un de confiança que a Vilanova (i a d’altres municipis, suposo) n’hi ha alguns que fan mala olor.

Volem que quedi clar que és una malaltia que no es cura. Pot remetre tant que fins i tot un cop diagnosticat, en alguna analítica pot sortir negativa la Leishmaniosis, però qualsevol veterinari us dirà que és una bona senyal pel fet que significa que el gos controla la malaltia, però que en cap cas significa que estigui curat. Poden variar-se les dosis de tractament però mai deixar-lo, o al menys no durant llargues temporades.

Per aquest motiu que acabem de comentar, és imprescindible la PREVENCIÓ, ja que serà la única manera de protegir el nostre amic. Com prevenir la Leishmaniosis?

Molt senzill, comprant un Scalibor Collar. És un collar blanc de plàstic, com l’antipuces. Es diu exactament així, Scalibor Collar, i val uns 24 euros (de tant en tant hi ha promocions i nosaltres mateixos en fem, per tant qui hi estigui interessat que ens pregunti a upag@upag-animal.org ). La seva duració és de 6 mesos i la seva fiabilitat d’un 95 % aproximadament. És molt important que el gos en dugui un tota la vida, fins i tot encara que ja estigui infectat perquè podria tornar a picar-lo un mosquit amb més paràsits i empitjorar la malaltia.

Aquest collar protegeix també de les paparres, per tant és una bona compra. I en cap cas substitueix l’anàlisi anual de sang.

Explicat això i ja per acabar, donar algun consell pel que fa a la utilització del collar:

1. No es recomana la utilització de l’Scalibor Collar en cadells menors a 7 setmanes, no perquè estigui provat que és perjudicial si no perquè no està clar i millor no provar sorts.

2. D’altra banda, està provat que poden dur el collar sense por les gosses prenyades o que amamanten.

3. Durant els primers 4 mesos protegeix també de les puces però en un % molt inferior que el del mosquit de la Leishmaniosis i les paparres, per la qual cosa heu de seguir fent servir pipetes antipuça, o collars antipuça, o qualsevol altre producte.

4. L’Scalibor Collar és segur per tota la família, no intoxica els humans. Això és així perquè no evapora cap substància si no que la deixa anar directament a la pell del gos. Només cal vigilar, si es té un nen petit, que no s’introdueixi el collar a la boca (els efectes serien nuls o lleus però com hem dit, millor no fer la prova).

5. El collar és resistent a l’aigua o sigui que no cal treure’l quan l’animal prengui un bany.

6. No desprèn cap olor.

7. Hi ha dos mides diferents de collar, busqueu la que més s’adeqüi al vostre animal però normalment la mida gran va bé a tots els gossos; només cal retallar el que sobra. De totes maneres millor comprar la de la mida adequada perquè també varia la quantitat de producte (deltametrina) que té el collar, calculat ja segons la mitjana de pes dels gossos.

Per posar l’Scalibor Collar, tenir en compte:

a) Treure amb un drap la pols del collar abans de col·locar-lo.

b) Col·loqui’l deixant un espai d’uns dos dits entre el coll i el collar, facilitant així la fricció i la alliberació de la deltrametrina.

c) Talli l’excés de collar deixant només un 5 cm després de la tanca.

d) Renti’s les mans amb sabó i aigua freda després de manipular el collar.

I com a última informació útil:

- L’Scalibor Collar necessita una setmana per arribar a la seva màxima eficàcia.

- Hi pot haver reacció al·lèrgica (un cas de cada moltíssims) i el que cal fer si s’observa és treure’l, esperar 48 hores i tornar-ho a provar. Si torna a passar, retiri’l i utilitzi d’altres productes que no siguin aquest collar.

- Com hem dit, el collar és resistent a l’aigua però no a tots els xampús. Si no li traieu el collar per banyar-lo, busqueu xampús especials com Proteodermil de Vetoquinol, per exemple.

- No es pot utilitzar el collar en animals que tinguin problemes de pell.

Per qualsevol altre dubte, consulteu el prospecte del collar i aneu al veterinari. Tot això són només consells i informació variada però cal sempre consultar-ho amb especialistes.