Quants Millets deuen quedar a Catalunya?

Són nombroses les entitats en que tots dos -Fèlix Millet i Tusell i Raimon Bergós i Civit- ha exercit funcions de gestió. I el que s’està sabent sobre la fundació Orfeó Català-Palau de la Música Catalana fa convenient prendre algunes mesures.

Fèlix Millet ha confessat públicament, encara que des d’un punt de vista judicial no és culpable, és a dir, que cal respectar la presumpció d’innocència. I molt més en el cas de l’advocat Bergós, que no està ni tan sols formalment acusat, al marge d’informacions periodístiques, que no tenen absolutament cap valor jurídic.

Però, en qualsevol cas, cal que les autoritats prenguin bona nota del que s’està descobrint en el cas Millet. Perquè, si en aquest assumpte s’ha produït una absoluta manca de control, es podria pensar que en d’altres entitats, en les que, a més, han intervingut els mateixos personatges, també podria haver-hi problemes.

És clar que els organismes de control han fallat de forma estrepitosa en l’assumpte del Palau de la Música, i caldria que es prenguessin les mesures necessàries per comprovar que no ha passat una cosa semblant en entitats que estan regulades per la mateixa normativa jurídica.

A més, aquest cas torna a posar la taula la necessitat que es abordin canvis profunds en la legislació sobre el funcionament de les fundacions, perquè aquesta regulació s’està demostrant ineficaç, poc operativa i de dubtosa utilitat per prevenir i evitar fraus. L’actua’l regulació propicia actuacions molt poc transparents.

Ara per ara, les autoritats responsables estan mirant a un altre costat i evitant donar la cara. Mal assumpte. Perquè és necessària una actitud absolutament contrària. Sobretot perquè d’altres entitats sotmeses al mateix règim jurídic, i en les que han intervingut persones que apareixen en el cas del Palau, podrien donar alguna sorpresa.

Per tant, caldria iniciar investigacions sobre la gestió realitzada en aquestes entitats, a més d’afrontar la reforma de la legislació sobre l’assumpte per aconseguir més transparència i menys opacitat. I sobretot, les autoritats polítiques han de donar la cara i determinar fins on arriben les responsabilitats. I jo amb pregunto, quans Millets encara queden?.