Tinc càncer

Tinc càncer. Els metges m’han diagnosticat un tumor. Aquesta suma de paraules poden fer molt de més mal que una guerra, poden remoure’ns per dins com mai ens haguéssim pensat.

Sovint tenim la sensació que a nosaltres no ens tocarà, que tenim la capacitat divina de sobrepassar qualsevol malaltia, però quan et toca a tu, te n’adones del que significa realment. Una malaltia d’aquestes característiques et fa baixar del cel a la terra en pocs segons. Et fa trontollar els teus pensaments, i les teves prioritats. Avui hi ets, demà potser no.

El procés és llarg, feixuc, tortuós i, sobretot, pacient. Metges, proves vàries, més metges, cues, esperes, medicaments, quimioteràpia, radioteràpia i, por, molta por. Els dies són com lloses de pedra que no ens deixen aixecar el cap, que no ens permeten viure el dia a dia amb relativa tranquil•litat. Els minuts i els segons no existeixen en el meu rellotge. Els dies es fan interminables però encara són pitjor les nits.

El silenci s’apodera de la meva ment i l’insomni ens permet pensar. Pensar sense parar amb tot allò que et passa. No valores el temps que perds fins que tens la sensació que ja no el podràs recuperar mai més. Estàs en un camí sense sortida. En un camí on tot el que tenies es perd sense poder actuar. És un malson diari. La vida et passa pel teu davant. Parles i no et sent ningú. Crides però ningú no actua.

Vols explicar el que sents, vols poder dir que estàs cansat de tot, que vols morir i que estàs cansat de lluitar. Però no saps ben bé perquè però arriba un moment que hi ha una força que et fa mirar endavant. Et fa lluitar per allò que vols. Recordes que tenies ideals, que tenies plans de futur, que volies esforçar-te per allò que et feia moure, allò que t’incomodava. I surts endavant. T’aixeques, camines i et sents lliure, lliure com mai ho havies estat.

Busco allò que em fa feliç. Aquells petits gestos que em remouen l’estómac, que m’aporten breus dosis d’adrenalina per les meves venes, desitjoses de rebre algun estímul positiu que no sigui el corrosiu i penetrant líquid de la quimioteràpia.

Viure la vida i aprofitar tots i cadascun dels trens que et passen per davant. Si vols dir t’estimo, fes-ho. Si vols viatjar, fes-ho. Si vols enamorar-te, fes-ho. Si vols sentir-te únic i ajudar els altres fes-ho. No dubtis en dir sempre el que vols dir i en fer sempre allò que desitges.

Avui hi ets i demà potser no. Ara tot ha passat. Fa 2 anys que el calvari ja no és calvari però, tot i així, continuo sentint-me lliure. Sóc més persona, i valoro els fets que abans no valorava. Sigues realista. Tots som persones, tots podem passar per la mateixa situació. Arrisca’t, viu la vida i gaudeix de tot allò que t’agrada perquè avui hi ets i demà potser no.