La República i Miguel Hernández

Malgrat la brevetat de la seva vida, la II República va desenvolupar una gran tasca en molts camps de la vida pública, situant a l’Estat Espanyol en l’avantguarda social i cultural mundial. Entre aquets avanços cal situar la reforma agrària, el sufragi femení, la separació de poder, l’assistència Sanitària, la difusió cultural a tot arreu, un increment de l’activitat literària i de l’educació, mitjançant la construcció d’escoles (en el període borbònic entre 1909-1931, es van construir 11.128 escoles, mentre que amb l’arribada de la República des d’abril de 1.931 a desembre 1932 es van construir 9.600 noves escoles).

Cal fer esment a tres grans iniciatives: las Universitats Populars, las Missions Pedagògiques i els teatres ambulants, que van anar des dels ambients més urbans fins als rurals.

La República va impulsar la cultura en tots els àmbits de la creació artística, el debat intel·lectual i la vida universitària, el nom de la II República anirà sempre lligat a l’època de màxim esplendor cultural de l’Estat Espanyol en la era moderna. Va ser la convivència de diverses generacions, amb les seves peculiaritats. En primer lloc la generació del 98, d’Unamuno, Valle Inclán, Machado, Baroja y Azorín . També un renaixement de les cultures Catalana, Gallega i Basca . Hauríem d’afegir una generació anomenada del 14, una generació més d’ “especialistes” entre els que hi ha Ortega, Eugenio D’Ors, Juan Ramón Jiménez i Pérez de Ayala, i de la que també formaria part Azaña. I la generació del 27, la més colpejada per la Guerra Civil atès el compromís polític dels seus membres, i que son els veritables protagonistes dels canvis socials i del nou impuls cultural que esdevenen en aquest període república, entre ells Jorge Guillén, Pedro Salinas, Rafael Alberti, Federico García Lorca, Luis Cernuda, Vicente Aleixandre...Cal també esmentar Rosa Chacel o Maria Zambrano,que tot i no pertànyer aquest grup, en tenen forts lligams i desenvolupen la seva creació a l’exili.

Pertanyent a la generació del 27, Miguel Hernández, es el més jove de tots els membres, nascut a Oriola 30 d’Octubre de 1.910 i mort a la presó d’Alacant el 1942 a l’edat de 31 anys, militant comunista del PCE i un dels més compromesos, la seva poesia beu de forma directa de l’entorn polític i social de la seva època, des del punt de vista d’un home de la terra i que viu en ella.

L’evolució poètica de Miguel Hernández no es pas al.liena als canvis que esdevenen a la dècada dels anys 30, ans al contrari. Sobretot perquè a diferencia de molts autors de la generació del 27 que arriben al compromís social des de les classes acomodades, des de la burgesia, Miguel Hernández forma part de la classe social més desemparada i humil.

Aquesta és un dels punt més destacats de la seva personalitat, un afany de prendre el tren dels nous Vents del poble, per recollir els orígens, universalitzant-los dins la seva obra.

Volem en el Centenari del naixement de Miguel Hernández, un Centenari que esta desenvolupant nombrosos actes d’homenatge, recordar a aquest poeta, compartint els seus anhels i desig de llibertat i justícia social. I alhora transmetre la necessitat de recuperar la memòria d’aquest fèrtil període de la nostra història.

Com deia pablo Neruda, al poema "A Miguel Hernández, asesinado en los presidios de España"

“No estoy solo desde que has muerto.
Estoy con los que te buscan.”

I en aquesta recerca estem obstinats a acabar amb la ignomínia que suposa aquesta condemna a mort dictada pels tribunals militars franquistes per rebel·lió militar.Els seus familiars, amics i el poble que l'honra s'ho mereixen.