Això és una xacra social

Amb 42 anys, dos fills i tota una vida per endavant moria fa uns dies a Vilanova i la Geltrú la darrera víctima de la violència masclista a Catalunya. El cas es troba sota secret de sumari, però les investigacions policials apunten que la dona va morir presumptament a mans de la seva parella. L'home, de 43 anys, va disparar l'escopeta de caça sobre la víctima i posteriorment va utilitzar la mateixa arma per treure's la vida. Segons la policia i els serveis socials, no tenia cap denúncia anterior per violència de gènere.

El cas es correspon a un clixé maleït que s'està repetint fins a la sacietat. I l'estadística ja ha saltat perquè a aquestes alçades de l'any s'ha superat el nombre de víctimes mortals de la violència masclista del 2009 a l'Estat. I han saltat també les alarmes perquè, al nombre absolut, s'afegeix una realitat preocupant: només el 13% de les dones assassinades havien denunciat la seva parella.

La commoció que ha provocat el succés es transforma en ràbia i indignació i en una demanda generalitzada per la necessitat d'una major sensibilització de la societat sobre una xacra social que sembla inalterable. És cert que en els darrers anys s'ha avançat -i molt- en conscienciació i en legislació, però les dades demostren que els esforços han de ser encara majors per trencar amb una violència social i física emparada en els models masclistes més arcaïcs i que evidentment no són exclusius ni de les generacions més grans ni dels col·lectius immigrants. No s'ha de baixar la guàrdia i les institucions han de ser més hàbils en la detecció i el suport a les víctimes.

Per la seva part, els mitjans de comunicació han contribuït en els darrers anys a visibilitzar aquesta xacra social, han fet una tasca molt important en la denúncia de la violència masclista i en la sensibilització de les víctimes. Les víctimes han pogut veure que els seus casos no són aïllats i que poden tenir una sortida digna, molt més digna que la soferta resignació.

Però també en els últims temps alguns mitjans de comunicació han caigut en la perversió de convertir cada succés en una història a vendre, ignorant les realitats personals i familiars que s'amaguen darrera de cada cas. Han posat el focus de la notícia en el drama-que hi és i és immens-, però que no contribueix gens ni a la sensibilització, ni a la conscienciació ni a la denúncia social. Es cau únicament en la pornografia i l'exhibicionisme més brut, que hauria de fer reflexionar moltes redaccions i que no fan cap favor a la imatge de la premsa.