El gran invent de les primàries

Per la meva experiència, la meva trajectòria i perquè les primàries només les convoquen els partits d’esquerres, justament és d’aquests que vull expressar la meva opinió. I ho faré sense embuts, aprofitant la independència de què gaudeixo actualment a l’hora de fer política i la llibertat d’expressió que em permet dir tot allò que la majoria callen per no ofendre o, potser, perquè no és políticament correcte. Això sí, sense deixar de treballar pel món local i Cubelles.

Sé que en revelar allò que he viscut en primera persona trepitjaré algun ull de poll. Justament això és el que pretenc. El que, de fet, espero és que aquells que defensen les primàries com un acte d’elecció democràtica sense més, facin una reflexió i, almenys, canviïn el seu discurs. O, si més no, que no amaguin l’evidència, ja que la gent no és beneita.

Aclariment. Vagi per endavant que aquest escrit no és cap rebequeria sobtada atès que la meva decisió de deixar la política la vaig prendre a principi d’aquesta legislatura quan, després que la candidatura que jo integrava guanyés les eleccions, no fos capaç de formar govern i quedéssim a l’oposició arran de l’actitud personal de la nostra cap de llista. Aquesta circumstància va provocar que decidís no tornar a acompanyar la mateixa persona amb el seu projecte, i això és el que he fet tot i les demandes d’algunes persones que m’han intentat convèncer del contrari. Penso que vint anys de la meva vida treballant per Cubelles, poble que em va acollir, és una manera de retornar part de tot el que m’ha donat.

Reprenem, però, el fil del que ens ocupa, les primàries dels partits.

Dins de l’Estat espanyol tenim moltes referències, tot i que les més sonada s’ha donat al PSOE. Recordeu aquelles primàries entre Borrell i Almunia per aspirar a la presidència del govern? Quina imatge va donar aleshores el PSOE-PSC i quina n’ha ofert ara el PSC a dins del nostre país, Catalunya, amb les primàries de Barcelona!

És curiós que els fets més sonants de la democràcia s’han produït als partits d’esquerra. No serà que els interessos de la dreta són diferents que no pas els de les esquerres?

Dit això, vull destacar les divisions internes que sempre –sempre- es donen quan es convoquen unes primàries de veritat, és a dir, quan hi ha dos candidats i dues candidatures reals, no una parafernàlia de consulta amb només un candidat.

Sota el meu punt de vista, les primàries sorgeixen com a conseqüència d’una rivalitat entre dos candidats per ser caps de llista a unes eleccions en concret. Fins aquí, res dir. El que sol passar, a continuació, és que els dos pretendents esdevenen contrincants polítics i, fins i tot, rivals que han de fer campanya dintre de la seva pròpia formació perquè, en unes votacions internes, els militants donin suport a un dels dos aspirants.

Aquí és on rau el problema, atès que gairebé sempre es produeix un trencament, allò que popularment es coneix com a famílies. I en certa manera és lògic ja que, com es fa campanya sense jugar brut? Al principi de la campanya, els contrincants parlen molt de democràcia, maduresa política, unió, fortalesa del partit i bla, bla, bla... Pura xerrameca, tot mentida, atès que, per un costat o un altre, sempre t’arriba que un posa a parir a l’altre. I si no ho fan directament els candidats, ho fan les persones del seu entorn, ja que per fer campanya a favor dels seus, han de malparlar dels altres. O no?

Aquesta és la realitat, si és que hi ha primàries de veritat. Una altra cosa són els muntatges pensats únicament per mirar d’obtenir titulars de premsa, ja que aquesta és una manera d’aconseguir que es parli gratuïtament d’allò que es vol i que d’una altra manera passaria completament desapercebut.

Bé!, espero que la manera de triar candidat dintre dels partits millori, igual que espero que algun dia els grups siguin realment tan democràtics com tantes vegades s’omplen la boca de dir i que permetin fer candidatures amb llistes obertes.

Salut.