Per la Magda Bandera jo no estimo Jaume I

Avui tampoc em ve de gust cenyir-me a la redacció estricta de la carta reial que va sentenciar la divisió de la Vila Nova de Cubelles –coses d’aquest país, on ve de lluny que és més fàcil dividir que sumar-.

La Magda Bandera s’incorpora a la selecta i gratificant relació de persones designades Pabordes de la Festa Major de Vilanova, amb exercici de cara al 2012. Això és motiu suficient pels del gremi per reivindicar-ne el talent, el geni, la personalitat, l’elegància professional i la capacitat de lideratge que destil.la aquesta periodista vilanovina de convicció, malaguenya de reivindicació i cubellenca per aclamació quan ella vulgui.

Amb la incorporació d’aquesta mena de rara espècie que són els periodistes a la distingida escuderia de pabordes vilanovins, la capital del Garraf honora també una immensa quantitat de professionals locals i comarcals. Es desmenteix que a la professió periodística se’ns desterri de la cosa pública i se’ns odiï: i ve a resultar una futilesa que en la cursa sobre la poca estima ciutadana que periòdicament avalua el CIS només ens hagin guanyat algun cop líders sindicals, diputats, senadors i ministres del govern.

La Magda Bandera representa tota una nova generació de joves periodistes del Garraf i del que ampul.losament, des de Catalunya, en diem “el país” i des de Madrid “este país”. Periodistes creatius, capaços, amb intuïció per seleccionar els temes a tractar, amb compromís. Professionals que manifesten una impressionant capacitat tècnica i un notabilíssim coneixement de l’ofici. I no els hi és aliè el fet que des de fa molts anys els municipis de la comarca han gaudit de mitjans de comunicació local públics i privats molt permeables a la incorporació de joves amb talent.

No en recitaré ara els noms. Ni dels i les periodistes ni tampoc dels mitjans. Aquesta és una professió on és tradició desconfiar de l’elogi de l’altre i on les empreses, les capçaleres i els programes de ràdio i televisió s’apilen en una mena de prestatgeria sense fi. Tot periodista, i tota –ja entenc, Magda, que el combat contra el sexisme és permanent!- pot presentar un currículum on la relació d’empreses desaparegudes és més ampli que les societats comparseres...

Amb la Magda Bandera a la relació de Pabordes 2012 els periodistes del Garraf presentem la nostra cara més oberta, més simpàtica i més reconeguda. Ja no només som bons per a fer cafès d’amagat, atendre trucades incendiàries i torejar amb comentaris tan maldestres com anònims... El periodisme es normalitza col.lectivament i es reivindica com a feina noble també per al gendre i també per a la jove –ja sé, Magda, que encara són minoria els homes que s’impliquen per la igualtat!-. Abans ho han fet pastissers, ferrers, advocats, pagesos i polítics mentre Vilanova segueix debatent si vol ser turística o industrial...i la Vegueria Penedès busca qui l’oficialitzi... I res no ha passat.

Ja ho va descobrir Lipovetsky a principis dels vuitanta quan va anunciar que “fins i tot la policia mira d’humanitzar la seva imatge, obre les portes de les seves comissaries, s’explica a la població, mentre l’exèrcit es dedica a tasques de serveis civils. Els camioners són simpàtics, ¿per què no l’exèrcit?” ¿Per què no el periodisme?

La Magda Bandera és la més seixantera de les grans periodistes joves d’avui. La més actual en termes de periodisme clàssic que és, com en el cinema, la música i el xató, el més necessari en temps de confusió i en temps de cuina de creació. Ella és, al mateix temps, la més postmoderna.

La Magda Bandera és la més activista, la més Maruja Torres; la més activa militant contra la desinformació, la més Amy Goodman; la més literària, la més Montserrat Roig; de les periodistes d’aquest país. Tenim per veïna una periodista global que no adapta el seu missatge al canal sinó que utilitza els canals al seu abast, en igualtat de condicions, per difondre el seu missatge. I se’n surt amb èxit.

El seu periodisme –consulteu ara mateix www.magdabandera.com - s’amara de la postmodernitat definida per Lipovetsky i intenta extreure’n els seus cels i denunciar-ne els seus inferns. En l’entorn constant de la dramatització dels mass media, el principals treballs de la Magda Bandera ens apel.len a sortir del “clima de crisi, inseguretat urbana i planetària, dels escàndols, catàstrofes i entrevistes punyents” allà on “sota la objectivitat de superfície, les informacions juguen amb l’emoció, amb el pseudo-esdeveniments, amb el cliché sensacional, el suspense”.

Com els reporters clàssics, la Magda Bandera difumina les barreres entre la seva vida, les seves aspiracions i les seves guerres perdudes. Es reserva, però, uns metres de distància amb la realitat per agafar noves arrencades per la seva feina, pels seus articles i pels seus projectes on semblen confluir a parts iguals els seus odis i els seus amors.

Pocs periodistes, i poques periodistes –ja recordo, Magda, que lluitar pels drets de les dones és lluitar pels drets humans!- tenen capacitat per rondar pel que és més proper, més íntim, i descriure les velles iniciacions sexuals o les darreres pulsions masturbatòries al país. I menys encara són els que mantenen –amb igual voluntat de rigor- la referència global del context més postmodern que s’oculta sota la crisi de Grècia o Islàndia i apareix al costat de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca o la pèrdua irresponsable d’aigua al Valle de Abdalajís.

La mateixa ambició i atreviment intel.lectual i professional de la Magda Bandera, el mateix nervi periodístic i el mateix batec arran de carrer en la seva percepció de la realitat és que cal reivindicar avui per aquesta vellíssima i bellíssima professió periodística que ha de recuperar els orígens i fer el que diu Rosendo Mercado del rock and roll –segons Magda Bandera dixit!- “denunciar, amb mala llet, tot allò que no està bé”.-


Xavier Grau i Roig
Regidor de l’Ajuntament de Cubelles pel Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PM)