Johnny Hallyday revoluciona el Liceu

Dimarts passat una llegenda em va mirar als ulls a Barcelona i tota la història del rock es va encarnar davant meu amb pupil.les de làser blau. Li va ocórrer el mateix als assistents reunits pel concert que va oferir Johnny Hallyday en el Gran Teatre del Liceu envoltat d'una banda estel∙lar de setze músics.

Sobre l'escenari del coliseu barceloní tota l'essència, la força i la màgia del rock and roll europeu de la mà del mite. Johnny prim, primíssim, vestit de cuir negre i amb la posi el posat desafiador, distant i tendra alhora, dels nascuts per ser llegendes del gènere: com Elvis, com Miguel Ríos, com Loquillo.

Johnny Hallyday va actuar en el marc del festival Suite BCN Music Experience i va articular un concert rocker rotund en actitud, savi en execució i ambiciós musicalment fins a posar a ballar tot l'auditori. Al programa, un repàs extens i enèrgic als èxits que el van convertir en la icona pop dels 60 i les seves peces més recents i elogiades. Fora nostàlgies en l'obertura d'una sessió per a la història, per primera vegada a la Ciutat Comtal. Tota la lluentor de la banda i el més vibrant de la nit, Rester vivant, produït pel nord‐americà Don Was el 2014 per a un artista que no ha renunciat a dir el seu últim: “Ça va bé ce soir?” i que segueix sumant seguidors per milions també a les xarxes socials.

Envoltat de dotze músics expressius i minuciosos, amb quatre coristes, lliurats tots a remarcar l’estrella de 72 anys, Hallyday va revolucionar la sala del Liceu mantenint el seu pols i administrant els seus descansos. Els justos, amb escenificada distància de cartró i amb concessions rockeres al públic més fan. Amb l'avantguarda del rock and roll de tota la vida i sense oblidar l'homenatge inicial a Els Bravos amb Noir c’est noir (Black is black), Quelque chose de Tennessee, Gabrielle. Temes interpretats amb força. Al seu al voltant, una banda magnífica bolcada amb el seu líder recollint el passat i projectant‐ho al futur dels nous temps més elèctrics, sincopats i explosius: L’envie, Le penitencier, Mon coeur qui bat, van esclatar en un escenari simple, il∙luminat amb efectisme i atès amb eficàcia delicada per l'equip de backstage. Als capdavant del grup, el guitarrista i director musical de Hallyday des de 2012 Stanislas Puopaud (Yarol), el baixista Laurent Vernesey, i el bateria Geoff Dugmore expert escocès de Glasgow amb anys de rodatge a l'esquena tocant amb Rod Steward, Robbie Williams, Tina Turner i Demi Lovato.

I a partir d'aquí, el Liceu als peus del mite del rock europeu. El teatre, inaugurat a l'abril de 1847 també amb un ball, es va entregar. Al ball a la platea, l’ambient fins al galliner i la cridòria Johnny! Johnny! Embolcallat per una legió de fans majoritàriament francòfons i de certa edat la majoria però amb grups de joves sabent‐se totes les lletres i els gestos de la llegenda. Alguns, que també n’hi va haver, amb aspecte d'analitzar una conferència a l'Ateneu sense consentir‐se permís al gaudi o preparant una reflexió sobre l'implacable del pas del temps. Es van quedar, tal vegada, sense arguments davant el desplegament d'una cortina sònica vivaç i una lluentor de dibuixos amb els vents liderats per David McMurray i els detalls precisos del Yamaha de cua pujat del fossat per al cantant i compositor Alain Lanty. Tot al servei prudent d'un Hallyday amb moltes ganes que va fondre l'escenari i a la primera fila amb algun xoc de punys marca de la casa i alguna mirada precisa, guanyadora i mestra a l'amfiteatre a la manera que només miren les llegendes.

Hallyday i el seu grup petri van trenar rock, rockabilly, blues i una mica de soul, amb Amy Keys i Carmel Helene a les veus, recreant sobre l'escenari peces clau: Nadine, Que je t’aime, Allumer le feu. Tot amb la mesura i l'eficàcia dels escollits, amb més de 1000 títols gravats i més de 110 milions de discos venuts.

Esment especial per a l'apartat més excel∙lent, a l'abast només dels herois de l'escena: Blue suede shoes de quan Johnny tractava de tu a tu a Elvis. Tamboret i guitarra per a l'astre, format acústic; bateria, tres guitarres i contrabaix de luxe per reivindicar tot el poder musical: clàssics com Mystery train i tot el muscle greu De l’amour, del seu disc número 50 editat el 2015 amb el talent i l'energia per alçar‐se, fa unes setmanes, amb el seu desè premi Victoire de la Musique. Va quedar en la butxaca del cantant el ja emblemàtic i punyent Un dimanche de janvier en honor a les víctimes de l'atemptat del Charlie Hebdo que esperava una part de l'auditori fan club.

A canvi, després de dues hores de concert i més de vint cançons, l’astre i la banda evocant tota la tralla del rock dels pioners del sexe, drogues i rock and roll entre ombres i actituds com Richards de Robin Le Mesurier ‐íntim del productor dels Stones fix amb Hallyday des de 1994‐. I la llegenda va sentenciar. Després de recuperar l’hipercomunicatiu guitarra Yarol del passadís del teatre, recta final d'apoteosi. Et manquer, de Jeanne Cherhal i Yodélice per tancar l'epopeia: Jo marxaré una nit, quan tu encara m'estimaràs. Des del sostre immens del Liceu, els vuit ulls de vellut de Perajaume contenen una llàgrima de melodrama fins a dir adéu.

La sala es fon en aplaudiments. Ningú discuteix un bis més. Respecte i admiració. Un fan, èmul de Johnny tal vegada còmplice de la banda, perd el l’alè temporalment. El públic abandona el teatre recordant el que sol dir últimament Hallyday: “només quedem Mick –per Mick Jagger‐ i jo”.