Primera Copa Garraf de Patí Català

El que deia. Amb la recent inauguració el juliol passat del Club de Mar de Vilanova i la Geltrú i l’existència a Sitges del Club de Mar i el Club Nàutic tenim bon planter.

Hem d’afegir que el potencial del Club Marítim de Cubelles, especialment en la modalitat júnior i júnior open, ens permet fins i tot sol•licitar el suport en l’organització del Consell Comarcal del Garraf perquè impliquem tres dels sis municipis de la comarca. I el meu amic, que pensa en tot, pretén sol•licitar a la institució que aporti el trofeu que evidentment ha de ser el Margalló de Plata –metall més vinculat als navegants que l’or, sempre més relacionat amb els pirates-.

Pensat amb calma, des de la petita terrassa del Club Marítim de Cubelles, mentre un patí, l’Nfumu, corre la línia de sortida, veig que la idea té possibilitats.

I mentre a l’horitzó els patins inicien la primera cenyida cap a la boia de sobrevent recordo que Vilanova i la Geltrú va acollir, allà pels anys quaranta, la regata definitiva d’on va sorgir el disseny actual del patí català gràcies als germans Lluís i Emili Mongé.

El patí és una embarcació genuïnament catalana de concepció, disseny i factura que va aparèixer a les platges de Badalona cap a principis dels anys vint amb un format sorprenent basat en dos flotadors units per uns taulons que evitaven que cada flotador anés cadascun per la seva banda en un gest –d’altra banda- també molt propi dels catalans i dels municipis del Garraf.

La força motriu inicialment era un rem. Abans d’arribar als anys trenta els precursors hi afegiren un màstil i una vela. No sabem per quina mena de rara identificació amb el caràcter català més gasiu obviaren instal•lar-hi orça, timó ni botavara. Capteniment català en versió nàutica!

Potser la van encertar perquè aquest detall li dona caràcter a una embarcació tan dòcil i tècnica com sigui la perícia del seu patró malgrat l’aspecte d’artefacte sinistre que provoca en els banyistes que l’observen des de les platges i més si són de reposats nudistes.

El patí català navega avui en les mateixes aigües del Garraf que van veure com el 1952 naixia el Club de Mar de Sitges a l’aire del Pavelló de Mar, del Casino Playa de Sitges o del Club Marítimo de Sitges.

El 1967, es crea el Club Nàutic de Sitges a la platja de La Fragata on encara quedaven pescadors reacis a marxar al port de Vilanova insistint en configurar una imatge pròpia i peculiar de vila de mar que Sitges repensa ara en com recuperar.

La creació del Club Marítim de Cubelles, l’any 1970, coincideix amb la necessitat de no despenjar-se de l’auge turístic que s’ensuma a l’altra banda de Barcelona, des de Blanes fins a Roses passant per Begur.

És curiós com en un país que reclama selecció pròpia de futbol, adopta un burro com a emblema nacional i fa d’Adrià i Les Tres Bessones una referència mundial no trobi en el patí català un motiu més de projecció internacional com cal.

Als jocs d’en Cobi varem perdre l’oportunitat de convertir en olímpic el patí català. I no sé jo si hi serem a temps pels jocs de Londres 2012 –que ja us he dit al principi com actuen els anglesos quan hi ha interessos catalans en joc!-.

Aquesta embarcació peculiar que és el patí català pot ser una nova font d’alegries esportives i fins i tot identitàries per aquest Garraf nostre que té una excessiva tendència de deprimir-se per dues raons: perquè es veu petit i escàs de demografia i perquè es tem xuclat per la gran Barcelona. El dia que es faci justícia amb el sevei de Renfe i amb el preu de l’autopista això serà una bassa d’oli!

Organitzar la Copa Garraf de Patí Català mostrarà que la comarca és molt capaç d’innovar en col•laboracions més enllà del Consorci Sanitari, la TDT comarcal o l’Orquestra del Garraf. ¿Perquè no a una futura competició internacional de patí català a la comarca ara que el giny té flota a França, Alemanya, Holanda, Bèlgica i –atents malpensats!- també al Llevant espanyol, les Balears i Andalusia? Que sí, que allà l’anomenen patín a vela però en el fons saben que el bitxu és d’autoria tan catalana com el segell de Ramon Berenguer IV.

Quan a l’horitzó l’Nfumu passa la segona boia segueixo pensant que la vela, avui, als municipis del Garraf, pot ser un element més de dinamització esportiva, però també formativa i econòmica. Els francesos han convertit la nàutica en sortida professional per a molts dels antics pescadors i mariners que amb tanta directiva europea transposicionada van haver d’abandonar xarxes, barques i nanses.

D’acord que en això de la vela cal un notable esforç de pedagogia per separar homes i dones de mar, d’esforç i sacrifici, d’homes i dones d’anunci que llueixen més marques al t-shirt que un catàleg de El Corte Inglés. Aquí comptem amb en Gerard Esteva que a més de ser president de la Federació Catalana de Vela és patinaire i músic: dedicacions totes tres que només s’aborden amb grandíssimes dosis de talent, paciència i perseverança..

Però no és tan fera la mar com la pinten, ni tan pija la penya com se la creu: fixeu-vos sino en els petits i petites de set, vuit i deu anys que se la juguen patronejant un optimist de poc més de dos metres d’eslora en ple més de febrer i sense snoopy a l’abast per qui jurar si el garbí passa dels cinc nusos... Enveja podrida. L’Nfumu, mentre, fa l’últim bordo a estribord i passa la línia d’arribada... que en les regates, com en la vida, l’important és arribar. Gràcies Jordi O. per la complicitat amb la classe C!!

Xavier Grau i Roig
Periodista