Gadafi, pel forat del vàter

Només em reconforta contemplar el fons dels ulls serens del meu llaurador, en Max, que em mira i no sé que pensa. Potser que exigir a aquells que diuen matar en nom meu que no cal que ho facin. Ni que sigui Gadafi. És davant de la justícia on ens pertoca situar aquests obscurs personatges per evitar fer el que ells han fet. Només l’autoritat moral i la llei ens salva de la barbàrie.

I ara cal investigar a fons a quin il.lustre despatx de govern truca el descerebrat, si és que és així, que li casca un tret al pols al Germà Líder i Guia de la Revolució a Líbia i el deixa llest per llençar-lo al mar amb el risc que el cadàver acabi enredat a l’hèlix de qualsevol que navegui pel Golf de Sidra. O a la xarxa d’algun tonyinaire.

Vagi d’entrada que penso que aquest coronel colpista i sàtrapa, impresentable i estrafolari, acostumat a vestir com per sortir al Vidalot al Carnaval de Vilanova, deixa per a la història una dictadura de quaranta anys. Poca broma amb el col.lega.

Ara bé, a mi no m’interromp la vomitada el fet de veure les imatges brutals, sàdiques, ofensives i impròpies d’aquesta Europa que ens proclama líders morals, espirituals i també materials de tot el món mundial. Prendre-li la vida a una persona, ni que sigui Gadafi, com ho va ser fa quatre dies a Bin Landen, i cinc dies a Saddan Hussein, i sis dies a Ceaucescu, i set a Ernesto Guevara... i més de deu... a Jesucrist, sí és que va existir, a mi no em mola gens. Podem, també, repassar Suetoni i rellegir com explica la mort de Juli Cèsar i fa fi de la república romana. En fi, una mica la mateixa història de sempre que ben entrat el segle XXI nosaltres seguim repetint.

Els que manen, els poderosos, els amos ocults dels destins del món, enlairen un líder, un dirigent, un guia de la revolució, un pare estimat de la pàtria, un peó dels seus interessos compartits: negocien i treuen profit. Es remenen les cireres mútues fins a dir prou i després; zambombassu i nota de premsa.

La exhibició indecent i immoral de la relíquia humana destrossada per una massa incontrolada és imprescindible en l’era ijobs per validar l’origen popular de qualsevol revolta que curiosament acaba minuts després del convenient repartiment de béns, contractes i concessions diverses entre els mateixos de sempre. Avui un retratu amb el dictador, que ja sabem que és un excèntric què hi farem!!, i demà una foto amb els sacrificats dirigents de la lluita contra la tirania de l’anterior: ai làs!! ¿I Wall Street com reacciona?

I sobretot que sigui compatible amb tots els dispositius mòbils, que per menjar no tindrem però per immortalitzar el cap esclafat del capturat de torn i ser portada del New York Times sempre hi som a temps. Un goig pels dissenyadors de portades d’arreu, que la crisi té mala expressió gràfica i la sang sempre ha venut bé.

El ritual indecendent d’exposició i d’aniquil.lació de la vida humana a mans de la fúria i la ràbia col.lectiva, de l’exèrcit popular, de la milícia oficial o dels al.liats units sense respecte per la raó ni per la decència és un patró de conducta que excita el personal. Doncs que volen que els digui, la seqüència em sona repetida. M’espanta i em repugna. I això no pot ser.

Tota aquesta tira de sanguinaris executats en horari prime time, Hitler s’escapa perque –diuen- es va suïcidar, haurien d’haver respost davant la justícia, amb el dret i la ètica a la mà. Algú ho ha evitat. I no crec que sigui, com en el més recent cas de Gadafi, un jove exaltat de divuit anyets impulsat per la dèria de quedar-se amb la pistola d’or del dictador.

Només fa quatre dies, tu, que aquest Gadafi recorria el planeta vestit de coronel de fireta abraçat als principals líders mundials –els de veritat, els legals, els que vetllen per la pau al món!- i tots semblaven passar-ho pipa. Potser alguna cosa hi devia de fer la guàrdia amazònica de dues-centes joves verges que li feien de guardaespatlles. Devien posar diplomàtic més d’un cos a les cancelleries. Aquest gran invent d’internet en deixa constància: i aquí tot l’occident occidental i l’orient oriental ha estat rient les gràcies a aquest fulanu que ara una panda de locus s’ha carregat a peu d’una canonada, bombes de l’OTAN a banda.

I quina gràcia que ens feia aquest estrambòtic a qui deixàvem plantar la jaima on li rotava i admiràvem com boniques joves li acostaven llet fresca de camella. ¿Com arrencaran ara de l’àlbum familiar les fotos amb Gadafi que fins ara exhibien ambaixadors, ministres i presidents del món civilitzat?

El llaurador alça la vista, es rellepa , s’aixeca i surt al jardí. Abans em mira amb cara de pensar: més d’un humà té a vegades la temptació de reclamar la vida d’un gos però en dies com aquests cap gos enveja canviar-se per un humà. Ni a Cubelles ni a la nova Líbia alliberada pels líders nostres que han de llançar les fotos familiars pel forat del vàter.


Xavier Grau
Periodista