Mariano al País dels Barrufets

Les raons: per com ha mantingut sense remullar la seva cuidada barba blanca i per com ha blavejat el mapa polític peninsular carregant-se d’una tacada un vell axioma –aquí la curiositat- que defineix la majoria absoluta com el resultat per aquell partit que genera major il.lusió, major confiança i major garantia de futur per l’electoral sumant programa, campanya i lideratge. I no és poca cosa. Tot això en una sola nit. I de passada ha aconseguir que Alfredo Pérez Rubalcaba hagi acabat sent el polític més semblant al nou Gargamel i convertir Felipe González en el seu gat Azrael.

Aquest és el resultat dels temps confusos de tecnocràcia, crisi econòmica i guerra de valors. I per si fos poc el PP s’alça amb la victòria utilitzant el sagrat lema del canvi que va consagrar Alfonso Guerra, que sembla que la història segueix estant per fer ironies. Per quan arribi el pitjor de tot plegat que ningú s’enganyi.

José Luis Rodríguez Zapatero ha comés només dos errors. El primer ha estar fiar la seva sort a la poció del talante i les bones maneres esperant de Mariano Rajoy l’atac de devoció pel diàleg i la moderació que exhibeix des del primer minut que ha conegut la responsabilitat que li cau a sobre. Don Mariano, que s’ha passat dues legislatures enfontent-se’n del perfil bambi de Zapatero apareix ara al balcó de Génova demanant que deixem que els nens s’acostin a ell i que no ens entri als d’esquerres el pànic per l’hegemonia extrema de la dreta a Espanya.
Això demana Rajoy a la militància socialista a la qual el seu fidel escuder González Pons ha colpejat reiteradament. I això demana a Catalunya on ha estat incapaç de votar a favor d’una cosa tan bàsica com la defensa de la llengua catalana, recursos contra l’Estatut al marge.

El segon error de Zapatero ha estat no plantar-se, en el seu dia, potser com li demanava el cos, davant la pressió dels mercats, dels especuladors, dels analistes del deute sobirà i davant l’estranya parella Merkel-Sarkozy. Zapatero va dur els seu govern a lluitar en aquesta guerra de valors que ens asfixia a l’únic camp de batalla de l’economia despietada. I així varem descuidar la defensa de la llibertat, de la igualtat i de la fraternitat que viuen sota amenaça i necessiten combat i lluita contundent. El bo de Zapatero va oblidar que els mercats no entenen de talantes. 

La prima diferencial, el deute sobirà, el ràting i el margin call mai han format part de la vida quotidiana d’aquest país curiós que a la desesperada ara fia la seva sort a un Mariano Rajoy que ha amagat el seu programa, que ha fet campanya sense fer campanya i que ara admet que respecta Zapatero i Rubalcaba.

La nova Espanya blava que democràticament ha dipositat la seva confiança en el PP de don Mariano segueix estant en el punt de mira dels mercats. I no deixarà d’estar-ho fins que deixem de col.locar l’economia al centre de les nostre pregàries. Als mercats se’ls combat amb més política, amb més cultura, amb més reivindicació dels valors en defensa del més dèbil i amb la seva mateixa desvergonya.

¿Com li explico jo al meu llaurador negre que els diners dels ciutadans que han evitat la fallida dels grans bancs i dels seus directius ara s’utilitzen per canviar governs i governants escollits democràticament? Millor me l’emporto a córrer al parc.

Tal vegada aquest hagi estat el tercer error de Zapatero: mostrar-se tan educat amb Merkel, Sarkozy i Obama atenent les seves trucades. Ja saben que a mi França ni tocar-la però en aquest cas potser hauria estat més adequat enviar-li uns peücs a Sarkozy i proposar-li a Merkel i Obama un cap de setmana, un suposar, a Begur, a la Costa Brava, perquè vegin que hi ha altres vides més enllà de Mallorca i de Marbella. En paraules de Josep Pla:
“Les gràcies de Fornells, a l’hivern i a l’estiu, ¿qui podria cantar-les?”

Per anem al que anàvem. Li hem donat el govern amb la confiança absoluta a un nou líder que acaba de proclamar que no sap quants aturats tindrà Espanya d’aquí a un any però que es compromet a treballar com Déu mana.

Potser el gran Barrufet sap que al país dels barrufets no existeix l’atur. Però ¿qui sap quin és el déu dels barrufets? Ves a saber. I per si un cas, que aquest mateix déu ens agafi a tots confessats perquè veient com va la cosa, don Mariano igual li etziba a la Merkel allò de Kafka:
“Aquest matí els alemanys han envaït Polònia; a la tarda he anat a la piscina”

Xavier Grau
Periodista