El desconcert vers la política

La democràcia no tant sols rau en la possibilitat d’escollir mitjançant votacions aquells que ens governen, sinó en el fet de poder ser escollit. Quant reiteradament la possibilitat d’escollir es troba limitada a un nombre reduït de poderoses organitzacions, els partits, que aparentment perpetuen a les mateixes persones com a possibles governants, la percepció que es te del sistema de representació es que estem reduint la democràcia a una aristocràcia rotativa. Potser ve d’aquí l'abstenció que diu no tenir a qui votar i l’increment de vots nuls?

Quan a més la democràcia es complica i veiem que el que es prometia durant la campanya no es compleix i tenim exemples molt propers com el dir que es mantindrà intacte el sistema sanitari i es retalla; quan aquells que prometien no augmentar impostos els pugen, quan els que deien que la reforma laboral no consistiria en facilitar l’acomiadament i el fan molt més senzill i econòmic que a la resta d’Europa ... la credibilitat d’aquells que ens governen s’erosiona fins a límits que arriben a fer-nos sentir idiotes i absolutament impotents. En definitiva, apareix la ràbia i el desconcert.

Quan veiem que aquells que gestionen els diner públics són sempre els mateixos i descobrim que algun d’ells n’han fet usos que sobrepassen qualsevol raonabilitat. Quan això passa les desconfiances no es sumen, es multipliquen.

Estem davant un conflicte que està derivant en confrontació i cada vegada més sovintejada, en confrontació física. Tenim exemples ben a prop, l’agressió a l’ex alcalde de Sitges, les agressions a parlamentaris, o els disturbis que s’estan produint a Grècia. Hi ha un desprestigi molt important de les persones que ens estan governant, un desprestigi que ens augura greus problemes de futur per a tots nosaltres. Per què ? què estan fent tant malament ? que provoca aquesta llunyania ? Hi ha solució ? ... sí, però és del tot necessari que la política i els representants que ens governen recuperin el prestigi, el reconeixement i la legitimació que els donen els electors i per fer-ho cal que tinguin clar la seva legitimitat passa perquè les decisions tinguin com a eix principal les persones i la seva qualitat de vida i no la riquesa especulativa que marca aquest darrer període de la nostra història.


La política ha anat evolucionant cap a una submissió al líder i a les seves decisions, cap a un control del partit per assolir el poder i cap a una política que només és tàctica i que vol el poder públic. Si això és cert, i pensem que sí, el debat de les idees, el debat sobre el que és públic, les decisions per afavorir a la majoria i no a la minoria de sempre han passat, en els millors dels casos, a un segon pla i la conseqüència ha estat, si és vol amb matisacions, de la instauració d’un pensament únic, d’un pensament fonamentat en l’economia que beneficia als poderosos i els seus interessos. Algú pot entendre les manifestacions des del parlament europeu davant dels disturbis a Grècia dient que ho han d’entendre perquè és el millor per ells i s’està fent per ells !! Això, al segle XVIII tenia un nom: despotisme il•lustrat.