Vilanova: el primer any del règim dels números

Amb només un any s'ha imposat un nou paradigma de govern local. No només a Vilanova, també a molts ajuntaments de la nostra i d'altres comarques. S'ha imposat el règim dels números, l'Ajuntament-empresa.

Les mirades, abans centrades en altres historietes locals que fan pujar o baixar vots, s'han centrat de cop en el dèficit. S'ha instal•lat en les ments (no massa imaginatives) del govern local una obsessió pels números. Tota la gestió de govern ve marcada per uns números que diuen si una acció és possible o no. I com de números en saben molt les empreses (la crisi ho està posant en dubte, almenys a les grans) doncs han transformat l'Ajuntament en una empresa. No només perquè ho digui la nostra alcaldessa, sinó perquè es fa notòria en totes les expressions de la política de CiU a Vilanova. Una d'aquestes mostres és la política de fires; quan una empresa necessita fer caixa mostra els seus productes, fa de firaire per vendre el seu producte. En aquest cas és preocupant perquè es tracta d'una ciutat, i no de cotxes, vins, productes d'artesania, etc. Es confon una política de promoció econòmica orientada a atreure inversions, en turisme, sector primari o teixit productiu, amb una política de firetes. S'intenta animar una demanda que no existeix realment. D'on han de treure els diners els veïns i veïnes de Vilanova i la comarca, si la nostra ciutat i la nostra comarca són de les més castigades per l'atur? O és que el govern local aposta per un municipi de cambrers i renta-botes (oficis molt dignes, però que viuen d'un consum cada vegada més a la baixa)?

Tenim un greu problema si volem convertir l'Ajuntament en una empresa; les empreses tenen com a objectiu treure beneficis de la seva activitat, l'Ajuntament en canvi és una institució (de moment) democràtica, que ha de gestionar una ciutat i que ho fa en nom d'una ciutadania que escull als seus representants mitjançant eleccions lliures. Aquesta ciutadania, a més, treballa, dorm, passeja, va al metge, porta els fills o filles a l'escola, i necessita una sèrie de serveis que vol que siguin gestionats per qui ha donat la seva confiança a través del vot. A les empreses, pel que sabem, els gestors acostumen a ser homes (no hi ha gaires dones, o cap) escollits per qui té el capital, ja sigui una persona o moltes. La resta, els qui treballen, o depenen d'aquesta empresa, acostumen a no decidir res, tot ve decidit.


De tot això l'única cosa que podem treure és que com més s'assembla una institució pública a una empresa privada la democràcia va desapareixent. Abans, però, cal veure si els números i els aspectes tècnics tenen sexe. No parlem del sexe dels àngels, parlem de si un plantejament de política econòmica i de polítiques públiques, amb una base argumental quantitativa (tant tinc, tant puc gastar) té, o no, elements ideològics i polítics. Per ara el que s'està imposant en la política és precisament l'anti-política: tot es fa en nom de les estadístiques, dels comptes, i sembla que les posicions polítiques no existeixen.

Doncs bé, els números són política, les accions per reduir el dèficit són política i l'economia, sobretot l'economia, és política. Ho són perquè tenen unes prioritats amb unes conseqüències, que acostumen a afectar als sectors més dèbils. Uns sectors més dèbils que són la majoria; tota aquella persona que depèn del seu treball, i per tant d'un salari. Una política d'austeritat als serveis públics té unes conseqüències que només una persona aïllada de la societat, que no l'afecten en res o bé està narcotitzada pel grup Godó, pot recolzar. Però com en una empresa no hi viu ningú, les persones són la darrera preocupació. Per això interessa més rebre un plegat de milions ara, amb la venda d'empreses municipals. Potser el dèficit l'any vinent es reduirà, o potser no, però això ho acabarà pagant la butxaca de la ciutadania, farta de pagar cada vegada més per no res. Aquestes empreses municipals són molt necessàries per garantir uns serveis (com l'aigua) que cap empresa privada pot oferir, amb unes garanties d'accés general i amb una qualitat assegurada. A més, posa en risc llocs de treball dels que no es pot prescindir. Les polítiques d'austeritat afecten, doncs, a uns serveis que només una institució pública pot garantir, i que necessita la majoria de la població. Com solucionem el problema de l'atur sense un servei de formació i orientació? Com reduïm la contaminació si aparcar el cotxe es converteix en un problema? Com fomentem el consum local si cada vegada s'han de pagar més per uns serveis de pitjor qualitat? Quan parlen de polítiques d'austeritat volen dir que retallaran serveis i no pas despeses supèrflues (alts càrrecs triats a dit, per exemple). Quan parlen d'eixugar el dèficit volen dir que es vendran la paradeta, i potser algun dia veurem el cartell de “es lloga” a la porta del consistori.

El règim dels números i el balanç econòmic fred s'està imposant (o s'ha imposat). Això, senyores i senyors, només pot provocar un major desencís de la ciutadania en la política. Diguem-ho d'una altra manera; la democràcia representativa mor quan la primera preocupació no és la ciutadania. Si un govern no governa per a la majoria, pensant en les necessitats de les persones, i només ho fa a partir de càlculs matemàtics la gent no està representada per qui governa, encara que faci només un any que els va votar. Hem de repensar la democràcia, buscar fórmules per a que la ciutadania estigui més a sobre del que fa el govern, i la seva veu sigui decisiva. Cal, a més, una alternativa que un sistema representatiu no pot donar. L'aposta de futur, al nostre municipi i al nostre país, ha de ser una democràcia participativa, en tots els àmbits de la vida. Per això cal un nou espai polític, de confluència dels sectors que apostin pel canvi, per una transformació de la realitat. Ens fa falta una alternativa que no vindrà només d'un partit d'esquerres, ni d'un sindicat, ni d'un moviment concret, sinó de la suma de les voluntats de canvi.


Juan M. Rodríguez, Coordinador Local d'EUiA-Vilanova