L’Onze de Setembre de 2012: El principi d’un camí sense retorn

La meva opinió és que, per primera vagada, el moviment ciutadà ha anat per davant del polític, i això ja és bo, molt bo. Per primer cop, és la veu d’una bona part del poble que ha dit als politics que és el que vol. També, per primer cop, s’ha cridat molt fort sense por, sense complexos, i s’ha fet saber al món que volem ser un poble capaç de prendre les nostres decisions, que volem ser responsables del nostre futur i que ja hem complert la majoria d’edat des de la manifestació del 77.

El PPC opina, com ja ens té acostumats, que ara no és el moment, que és un futur incert, etc... Quan serà el moment segons vostè, Sra. Camacho? Segurament, mai, i en quant al futur incert, li diré que el futur sempre és incert, tant amb independència com sense. Si a les persones de la meva edat, ja amb més de 60 anys, ens haguessin dit que un dia el servei militar quedaria abolit, no ens ho haguéssim cregut. Tot va començar amb la lluita pacífica de joves insubmisos i amb alguns d'ells tancats a la presó per negar-se a agafar armes. No creu que és millor dedicar aquests recursos inútils, com pot ser instruir-nos per a la guerra, a altres necessitats més humanes?

Poso aquest exemple tan entenedor igual que en podria posar d’històrics, socials, patriòtics, polítics i culturals de la societat catalana que han permès assolir drets, i també deures, amb llargues lluites. Algunes van ser pacífiques, d’altres no tant; algunes, malauradament, amb morts. En el moment d’iniciar-les, però, també presentaven aquest futur més o menys incert que avui dia tots gaudim.

No vull deixar de dir la meva opinió respecte a la lectura que n’ha fet el govern de la Generalitat. El nostre president diu que ha escoltat la petició que li va fer la presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana i que n’ha pres nota.

Penso que el nostre president ha estat desbordat per allò que ell mateix ha provocat i que part dels manifestants també eren aquells indignats dels que avui ja ningú en parla. President, no tan sols ha d’escoltar, ara li toca el més difícil: actuar.

President, ja no valen les paraules poètiques que acostuma a manllevar de Lluís Llach. Ara té una tasca a complir, i no és una promesa política producte d’un escalfament de boca; es tracta d’una demanda exigent del poble català, de la qual li serà difícil escapoli-se’n.

President, potser si ara convoqués eleccions anticipades obtindria una majoria parlamentària absoluta fruit d’aquest sentir català. Els seus vots es mourien més per uns sentiments patriòtics que no pas per una reflexió acurada del difícil camí que ens espera i que ningú ha explicat. No oblidem que des del 77 hem trigat quinze anys per arribar fins aquí, o 300 des de la presa del castell de Cardona.

Tanmateix, encara que el seu partit obtingués la majoria a les urnes, de quins percentatges estaríem parlant? Ja sabem que els escons es reparteixen entre els partits que han obtingut representació, però, creu vostè que els diputats que hi ha en el Parlament representen al 100% tot un país?

Penso que la independència d’un país no es pot comptabilitzar amb aritmètiques parlamentàries de la mateixa manera que penso que una majoria ha de ser sempre la meitat més 1. No pot ser que l’abstenció gairebé sempre pactada d’uns diputats faci que guanyi el sí i que això ja signifiqui una majoria. Crec fermament que hi ha decisions polítiques que no es poden frivolitzar i encara menys quan es tracta de Catalunya.

També penso que algú ha de dir que, a la manifestació de l’Onze de Setembre a Barcelona, no hi eren tots els que som independents, ni tampoc tots els que hi eren, ho són. Catalunya som set milions i mig de catalans i es varen manifestar un milió i mig, de manera que encara hi manquen molts per fer la lectura de las majories reals i ben enteses.

Crec que he posat negre sobre blanc uns pros i uns contres que tothom ha de tenir en compte a l’hora d’agafar un compromís amb i per Catalunya. Fer una passa endavant vol dir assumir totes les conseqüències i que mai pugui dir que ha estat culpa d’uns altres. Jo ho faré a títol personal, crec que Catalunya ja és prou madura per prendre un camí de millora com a persones, hem de deixar aquest itinerari traçat per als nostres fills i néts.

Fa alguns anys vaig descobrir que per fer qualsevol cosa, el primer que s’ha de tenir és il•lusió. Catalunya avui la té, a més de coratge, sentiments i una història darrere que la legitima per demanar la seva autodeterminació com a poble i com a país. El que passa és que sembla ser que Espanya necessita més Catalunya que no pas a la inversa. I això, a alguns cosmopolites, els hi fa por.