El senyor Linh, el senyor Bark i la petita néta tampoc no permetran que els oblidem

Vaig a parlar d'una novel·la - novel·leta? Ho seria si les bondats de la Literatura es mesuressin a pes - que segurament no serà una novedat per als hipotètics lectors d'aquest blog.

La néta del senyor Linh, de Philippe Claudel es va publicar i traduir l'any 2006, un després que aquest autor francès - potser més conegut com a cineasta: guionista i director - s'imposés amb la seva més premiada i celebrada obra: Les ànimes grises (2005).

En el seu moment sé que vaig llegir Les ànimes grises, que arribava entusiàsticament recomanada per algunes persones del meu entorn, de la qual recordo haver valorat els seus mèrits literaris. Tanmateix, res a veure amb la commoció que m'ha provocat aquesta altra germana, que podríem considerar menor si, repeteixo, paréssim esment en la seves escasses cent pàgines de gruix.

No negaré que la literatura fa més o menys forat, remena o endolceix, segons el moment anímic que el lector travessa. I que, per tant, una mateixa novel.la, poesia o relat pot ser recepcionat de diferent manera per una sensibilitat més o menys alterada i/o especialment receptiva. Pot ser, per tant, que, en haver llegit aquesta obra, gairebé d'un glop, en uns dies una mica especials, m'hagués commogut d'una manera exagerada. Pot ser...

Tanmateix, m'atreveixo a assegurar que La néta del senyor Linh, tant si l'agafem en dies especialment ennuvolats, d'aquells en què sentim la necessitat que alguna cosa ens ajudi a trencar l'opressió - una mica tan sols, tot just per actualitzar el convenciment, per reanimar l'esperança, que sota la capa més o menys espessa, hi continua havent-hi un bon tros de cel -,  o en d'altres, potser més rars, en què la llum gairebé enlluerna, té la virtut de sacssejar-nos. De tocar-nos la fibra, vaja, que diem a casa.

Tots recordem la cita de Baltasar Gracián: "Lo bueno, si breve, dos veces bueno" (Sr, Wert, ni vostè, ni les seves maniobres malintencionades, aconseguiran que deixi de considerar el castellà com a una llengua amiga), o la dita casolana d' "Al pot petit hi ha la bona confitura", però també ens hem fet tips de llegir literatura breu que ens ha pogut semblar insulsa, o tècnicament meritòria, o àgil i enginyosa... però que no ens ha arribat al moll de l'ànima.

Què té, doncs aquesta novel·leta que me la fa sentir tan especial?

En primer lloc, un clam, una professió de fe en l'home, en el poder de l'amistat per vèncer les pitjors condicions de vida en què la criatura humana es pot trobar immersa. Condicions gairebé sempre propiciades o afavorides pel mateix home, ho hem de reconèixer.

En segon lloc, una trama simple i ben perfilada, un relat destil·lat i despullat de qualsevol artifici i mecanisme ornamental, que ens atrapa i meravella amb el reclam de l'autenticitat. I això, paradoxalment, malgrat que tota la narració sigui embolicada d'una aura de misteri, de faula.
Per últim, el mèrit d'un estil clar, auster, sincopat i, no obstant això, amarat d'una immediata poesia.

Feu-ne uns tastets: Un vell dempeus a la popa d'un vaixell. Estreny entre els braços una maleta lleugera i un nadó, encara més lleuger. El vell es diu senyor Linh. És l'únic que sap que es diu així, perquè tots els que ho sabien han mort.

O: El vell s'acosta a la finestra. El vent ja no remou l'arbre, però la nit ha fet brostar a la ciutat milers de llums que titil·len i semblen desplaçar-se. Són com estrelles caigudes que intentessin alçar el vol per tornar al firmament. Pero no poden. No és possible tornar a allò que s'ha perdut, pensa el senyor Linh.

Si encara no heu llegit La néta del senyor Linh, no us priveu d'aquest plaer. Us farà passar una bona tarda, però, més important, és molt probable que us acompanyi moltes estones d'altres.