'No sóc responsable del que penjo a la xarxa'

Internet, els mitjans socials, Google i el que tot això implica en la societat aquesta setmana han estat protagonistes en la programació de TV3. Més enllà de la notícia que el govern d’Obama espia a través de les dades d’usuaris de xarxes socials, el protagonisme ha vingut via dos programes: al 30Minuts amb el reportatge esmentat i a Sense Ficció amb un documental anomenat “Google i el cervell mundial“. Tots dos molt interessants i reflex de que s’està prenent consciència sobre que allò que passa a la xarxa no ens és aliè. Però al llarg de les següents paraules em centraré en el que va ser el reportatge “Penjats@Internet“.

La difusió de la tele-promoció del reportatge prometia. Tot i així, en veure el reportatge vaig arribar a la conclusió que sovint els que estem massa atents a la xarxa perdem de vista que la nostra realitat entorn aquesta no és la mateixa que poden tenir els altres. Una reflexió que fa temps que intento fer meva i que demostra que malgrat l’auge del que suposa Internet encara ens queda molt per aprendre. L’educació en aquest àmbit ha de ser abordada amb caràcter d’urgència.

Aquesta última idea la vaig romiant de fa temps. Però l’afegit d’urgent el vaig incorporar quan des de l’Ajuntament de Vilanova em van convidar a participar a les Jornades d’Educació amb una ponència titulada “Atrapats a la xarxa?” i que vaig subtitular amb “cap a una eina educativa”.

Els mitjans socials a títol individual ens poden ajudar molt -ja no entro en l’àmbit de les marques- i també en els diferents fronts del que és el nostre tot com a individus. És el que penso. Però també penso que el reportatge en qüestió ha quedat molt centrat en la casuística dels sis personatges protagonistes i les seves “addicions”, en alguns casos extremes i segurament buscades. Però és en aquest sentit que afirmo que “hi ha graus d’addicció que, tot i ser una apassionada de la xarxa, no comparteixo”.

El futur passa per l’evolució d’Internet i és per això mateix que com a societat hem d’aprendre a gestionar el que suposa Intenret en la nostra vida quotidiana. És el futur, sí. Però que sigui el futur no implica que tot el que vagi associat a la xarxa sigui la panacea. I tampoc l’infern. Entre tots hem d’intentar trobar l’equiplibri i emprar els mitjans socials coneixent els aspectes que ens poden beneficiar i els seus punts més crítics. No em cansaré de dir que a la xarxa les coses no son blanques o negres, també tenim escala de grisos. És cert que tampoc tenim antecedents de quina és la millor manera de fer-ho. N’hem de ser conscients, però ho hem d’afrontar per crear precedent. És el temps que ens ha tocat viure. És aquest i malgrat que es pugui veure en negatiu sóc partidaria de que podem girar la truita i viureu com una apassionant experiència.

El reportatge no tenia l’aprofundiment tècnic que esperava. Però com deia vaig poder entendre que les realitats de cadascú entorn Internet són molt diverses. Tenint en compte aquests dos aspectes i convençuda de la importància de cuidar la nostra identitat digital (punt on el dret a l’oblit també esdevé un gran tema de debat) a continuació us proposo un llistat. Un llistat que enumera punts tècnics que s’esmenen de passada en el documental. Punts que malgrat haver estat breus crec que hem de començar a tenir presents. Són els següents:

- La major part d’informació que hi ha sobre nosaltres a la xarxa l’hem penjat nosaltres. Segurament sense ser-ne conscients, però això va creant la nostra empremta digital, la nostra identitat digital.

- L’empremta digital està oberta a una audiència global malgrat que quan la pengem ho fem des de la individualitat i la soledat d’estar davant d’un dispositiu connectat. Hem de prendre consciència de que el que pengem pot arribar a una audiència global, hem de pensar si allò que pengem ho compartiríem també si tinguéssim davant una gran audiència física.

- La xarxa no oblida. Hem de ser conscients que és un magatzem d’informació que, actualment, és gairebé impossible d’eliminar. La nostra identitat digital es construeix amb tot i cadascuna de les coses que compartim.

- La identitat que mostrem a la xarxa sovint no és real, és una identitat editable i això ho podem jugar en benefici propi. Si busquem un objectiu per emprar les xarxes estarem optimitzant les seves possibilitats i en podrem treure un major benefici.

- Les condicions d’ús dels mitjans socials són la moneda de canvi perquè nosaltres poguem emprar els serveis que ofereix cada plataforma. Tot i que no tenen un cost econòmic no són gratuïtes. El cost de fer servir aquest serveis és que les plataformes puguin fer servir multitud de dades sobre nosaltres, dades que van molt més enllà de les dades personals com per exemple aficions, gustos, interessos,etc.

- Més enllà de les condicions d’ús en vers les empreses que gestionen les plataformes, també hem d’aprendre a gestionar la privacitat pròpia envers els altres, envers amb qui compartim què.

- Poden ser una eina per crear comunitat entorn a interessos molt determinats. Una qüestió que fa uns anys era relativament complicada. Ara a la xarxa podem trobar gent amb els mateixos interessos i gustos que nosaltres. Gent amb qui compartir el que ens agrada.

- Com defensa Alex Puig, a la xarxa hi podem fer el procés intern i el proces extern. El procés intern és emprar-la per enriquir-nos i aprendre dels altres. El procés extern és emprar-la per exposar i compartir la nostra vida sense tenir clars els objectius.

- No ens han educat a comportar-nos a la xarxa, fa poc que l’hem incorporat a la nostra quotidianitat. N’hem d’aprendre i assolir el repte de que no tenim coneixements previs.

Positius o negatius aquests punts són part del que hem de tenir en compte quan gestionem la nostra identitat a la xarxa. Ens poden agradar més o menys i n’hem de ser conscients. Un context on les paraules “No sóc responsable del que penjo a la xarxa” les hem d’agafar com a punt de partida per reflexionar que realment tots i cadascú de nosaltres som responsables de tot el que pengem. Cada tweet, cada post, cada imatge, cada comentari… totes i cadascunes de les nostres interaccions amb la xarxa deixen petjada. Totes i cadascuna d’ells formen la nostra identitat digital. Una identitat inesborrable.

* La imatge que il·lustra l’entrada d’aquest post s’anomena “Identidad Digital” i és de César Poyatos.