Les cares de la pista de gel

Les tres capitals de les nostres comarques tornen a apostar aquest any per una pista de gel per dinamitzar el tocat comerç local durant les festes de Nadal. La iniciativa, que s’ha expandit arreu del territori després que Barcelona hi apostés decididament fa anys, arriba però de nou envoltada d’una gran polèmica entre defensors i crítics d’un servei d’skating a  mida que envaeix l’espai públic de les ciutats durant diverses setmanes.

És innegable, xifres oficials en mà, que la pista de gel està sent un pols d’atracció per als principals eixos comercials de les ciutats. El Nadal passat, el primer cop que s’impulsava aquesta iniciativa a Vilanova, es calcula que van passar per la instal·lació al voltant d’unes 16.000 persones, moltes d’elles famílies no residents a la capital del Garraf que, aprofitant l’esperada obertura de la C-15 al mar, es van desplaçar fins a la costa per fer les compres de Nadal en la botiga local.

A Vilafranca s’instal·larà la pista de gel per desena vegada consecutiva, deu anys en els que s’ha aconseguit un impacte econòmic en els comerços del centre del municipi molt celebrat per l’administració local. Per la seva banda, a El Vendrell, després d’anys d’experiments, per aquest 2013 s’ha decidit instal·lar l’skating a cel obert a la rambla principal de la població amb l’objectiu d’aconseguir reactivar el malmès comerç local.

Tot i que les xifres comercials siguin positives, farien bé tots els Ajuntaments que estan aposant pel gel de reflexionar sobre què s’està oferint amb aquesta iniciativa i el seu cost. Recentment s’ha donat a conèixer que el govern municipal de Vilanova va haver de pagar 6.000 euros per la despesa energètica generada per la pista durant el darrer Nadal, una xifra difícilment justificable en el context actual en el que es troba immersa la capital del Garraf, amb un Consistori endeutat a llarg termini, amb enormes dificultats per cobrir les necessitats més bàsiques dels ciutadans i que, a més, fa  unes setmanes va aprovar un Pla d’Estalvi Energètic que posa més en entredit l’ús d’aquestes instal·lacions en ciutats de clima mediterrani, amb l’elevat cost de manteniment que s’ha demostrat que necessita.

L’altre gran interrogant és determinar a qui beneficia aquesta acció. És evident que la instal·lació d’una pista de gel en el centre d’un municipi atrau gent, tant turísticament com comercialment, cap al nucli de les ciutats. I que els comerços situats en eixos comercials al voltant de la instal·lació en surten clarament beneficiats.

El que no queda tant clar és quin impacte real té respecte la ciutat en general. Botigues familiars, petits negocis de tota la vida o establiments situats fora d’aquests grans eixos queden al marge d’aquestes iniciatives, exposats a l’atzar d’un possible comprador i amb mínimes de possibilitats de subsistència, mentre veuen que, a l’altra banda de la vorera, altres negocis i associacions de comerciants privades fan l’agost a ple mes de desembre. Diners que mai es veuen repercutits a la resta de ciutadans, que continuen patint la crisi econòmica.

Als Ajuntaments els hi exigim que busquin iniciatives que permetin sortir de l’atzucac de la crisi. En aquest sentit, qualsevol projecte d’origen públic o privat que permeti dinamitzar ciutats no pot ser objecte de crítica. Ara bé, els polítics han de valorar els costos i beneficis de les seves accions abans de prendre decisions. Copiar projectes que funcionen en altres ciutats no assegura l’èxit de per sí, si abans no es reflexiona sobre què es vol aconseguir i s’adapta la idea al perfil socioeconòmic de cada municipi. Ni tots els Ajuntaments tenen els mateixos recursos econòmics, ni totes les ciutats tenen una mapa comercial d’una sola direcció. I sembla que a l’hora d’instal·lar pistes de gel hi ha governants que estan més preocupats en posar-se els patinets que en buscar el benefici de tots els ciutadans.