Ets tu amb qui vull estar

He llegit i escoltat unes quantes vegades frases del tipus, “la meva parella em dona pau, tranquil·litat”, “es una persona tant segura que no em fa por res”, “jo soc un desastre, menys mal que la tinc a ella/ell”… etc. Intentem portar un equilibri, un yin i un yang amb la parella, i això és perfecte perquè hi hagi pau i harmonia. Però si ho parem a pensar bé, aquesta balança o reflexió sobre l’altre, es pot extrapolar a qualsevol convivència, pares-fills, amics. Sota el meu parer, crec que el que hauria de pesar més en aquesta balança és allò que anomenem amor, és a dir, el sentir-se bé i a gust amb aquella persona, pel sol fet de que sigui ella/ell, i no buscar motius que ens indiquin que és la persona adequada i alhora refermar-nos a nosaltres mateixos la idea que no ens hem equivocat.

Si estimem realment a una persona, les coses que no ens agraden queden minimitzades, això no vol dir que no s’hagin de parlar, pactar, dialogar… I les coses que ens agraden acostumen a ser més, més petites i més subtils, i alhora també s’han de comunicar, perquè en agrada sentir-nos be, i fer sentir-se be.

I ara és quan entren el més puristes i/o escèptics dient que això és com l’enamorament que es perd amb el temps, i perquè una relació sigui duradera s’han de crear uns fonaments, un pla de vida comú, etc., clar que si, naturalment, tot ajuda, però la meva reflexió va més enllà, un petit exemple és que si quan plegues de treballar, i tens ganes arribar a casa pel fet de tornar a veure, a sentir i a compartir amb aquella persona, felicitats, això és amor; el pensar en un somriure, un moment compartit, secret, i desitjar tornar-ho a fer, felicitats, això és amor; que malgrat l’economia i els moments actuals siguin difícils, no ens deixin dormir, patim, però encara que no te’ls soluciona, quan diu “t’estimo”, tot queda minimitzat i treus forces per seguir lluitant, felicitats, això és amor; i si desprès d’anys de relació, la veus guapa/guapo, t’atrau passional i sexualment, no hi ha cap dubte, això es amor. Per tant l’únic fonament dur i profund possible perque una relació de parella sigui duradera, i alhora les dues parts es trobin a gust i realitzades, és l’amor.

Els que diuen que aquest tipus d’amor “romàntic” no existeix si no son a novel·les o pel·lícules, és perquè realment encara no han viscut l’amor.

Realment, l’amor és molt senzill, es tracta d’obrir el cor i fer-se una única pregunta: Quan estic fora durant unes hores o uns dies, tinc ganes tornar a estar amb ell/ella?

O bé: imagina profundament que no estiguis amb aquesta persona, que no la tornaràs a veure mai mes, pel motiu que sigui, avui a tancat la porta i ja no torna…. que sents dins teu?

I allà trobaràs la resposta.

I si no sents tot això, ja pots inventar-te excuses, que l’únic que fas es perllongar una vida que no és la que volies en un principi…  llavors, que estàs fent amb la teva existència?