D'aquells pols, aquests llots

Aquests dies i després de les dues jornades al Congrés dels Diputats, per aconseguir l’elecció d’un nou President pel govern espanyol, ara i en tot moment ens arriben per tots els mitjans de comunicació tant mesetaris com catalans, les lluites entre els quatre partits més grans en l’àmbit Nacional espanyol, per desqualificar-se, menyspreança, i insultar-se, però sempre sota l’òptica dels dos punts crucials i imperatius, lluita caïnita vers PSOE & CIUTADANS vs. PODEMOS i PP vs. PSOE, i el segon i per sobre de tot el “culpable” de la no entesa no és ni més ni menys, que Catalunya i el Dret a Decidir (Dret d’Autodeterminació), aquest principalment és el de més importància i el més primordial, per aquesta Espanya en la qual ens ha tocat viure.

Cap d’ells té en compte versar, i debatre les seves diferències, les angoixes, i els seus projectes, amb l’element més adient Indispensable políticament parla’n, humanament imprescindible per solucionar-ho immediatament com són els greus problemes socials, la desigualtat més esfereïdora i més gran dins dels països de la UE, entre les classes socials del teixit civil, i com a resultat obtingut podem “gaudir” de la Pobresa, la misèria, i la mancança d’una alimentació adient de molts dels nostres infants i fins i tot la fam que els envolta, d’Espanya i molt especialment a Catalunya, una de les regions més prosperes i riques de la UE.

¿Perquè doncs la ciutadania espanyola amb una considerable proporció, vota partits corruptes, de tipologies i polítiques neo-liberals, vist els estralls que ens han portat, ací i a tota la UE?

Tot seguit faig una reflexió, que no pretén tenir la raó, si més no exposar humilment i sense cap animo d’ofendre a ningú la meva opinió de les raons i els motius d’aquest esdeveniment inversemblant a la majoria de Països Occidentals i de la UE.

Així doncs vull exposar la meva reflexió en el sentit de voler entendre aquest comportament d’una part considerable del nostre poble, i basant-me en les meves experiències polítiques personals, Jo fou fill d’una família que en el període de la guerra!! Incivil!!, espanyola va perdre, avi, dos germans i Pare, aquesta dramàtica circumstància, va condicionar totalment la relació entre la meva Mare i Jo, fins al punt que durant molt temps vaig ser un noi amb un gran complex d’Edip, per raons òbvies és fàcil d’entendre, però això va tenir i va contenir determinats peatges, i un d’ells va ser que mai la meva Mare, ni hem va parlar de política, ni va contestar a les meves preguntes relatives als tristos successos esdevinguts en la meva família, per causes polítiques, és fàcil d’entendre en aquest context la utilització d’una frase estereotipada!! No et fiquis en política, ni et busquis problemes en creure o parlar amb altres persones, de Política no vull que sofreixis per això!!

Indubtable-ment va ser l’exigència majoritària dels Pares als seus fills, en l’Espanya dels anys 1940 fins als anys 1980 i pràcticament encara avui en ús en les persones d’una certa edat (un col·lectiu cal no oblidar-ho) que solament en el grau de Pensionistes depassa els nou milions de persones) el que evidencia que una gran part dels ciutadans amb dret al vot, ho exerceixin de manera i forma excessivament conservadora, i tots sabem quin és el significat d’aquest”” conservadorisme””, protegir el que és imprescindible per a la seva subsistència, i en la majoria dels casos l’únic per poder conservar-la, amb l’excusa utòpica de “millor Boig conegut que savi per conèixer” creiem així infundadament que podran !!Cobrar cada mes les seves Pensions!!

Aquesta generació que vam créixer amb el desconeixement i la ignorància política, i l’ocultació de la veritat tan familiar així com la Nacional, som avui avis, que com a Pares vam educar als nostres fills en tot, però que una gran majoria de nosaltres, fins i tot havent-hi mort Franco, i acceptat una Constitució sense participació qualcuna del Poble, és a dir imposada, i no consensuada, després d’un referèndum i veure el naixement d’un País, amb certs aires demòcrates, la memòria, el record constant dels 40 anys de permanència en la foscor, d’una Dictadura ferotge i criminal i dels escoltes i denúncies als sicaris i policia política del Franquisme, per informadors de la mateixa ciutadania en teoria “Amics” o veïns i fins i tot companys de Facultat i els seus efectes repressius en la societat civil, fou una de les raons de no voler parlar-los de política, i si ens assabentàvem que es movien en aquests ambients, intentàvem dissuadir-los, afortunadament pràcticament tots van desoir aquests consells, però evidentment no van tenir cap classe d’educació, sobre aquest tema que els formés un caràcter polític amb el qual i amb, la lectura d’informació política veraç i rigorosa en tots els mitjans, contribuís a l’ampliació d’interès per la política a les bases culturals i populars.

Molts d’ells van escollir una o altres filosofies polítiques, pel miratge que produïen els programes i el seu contingut ple de promeses (la majoria d’elles irrealitzables) dels partits d’aquells temps creats per membres successores del règim en Franquista, i els seus hereus polítics, el resultat no tractaré de descriure-ho, perquè ja és suficientment conegut i reflectit, través de totes les eleccions fetes a Espanya en el transcurs dels últims 36 anys.

I també de tots és sabut els coneixements adquirits a les nostres escoles, de la Història d’Espanya, i de la total ignorància de la ciutadania, mantinguda de forma rotunda, grollera i violenta per part dels governs espanyols, des de l’any 1707 amb el primer Tractat de Nova Planta referent al regne de València, després va seguir el de 1716 referent al Principat de Catalunya, del que va ser i segueix sent, una Nació sobirana dins d’una confederació de Nacions, anomenada “Corona d’Aragó”, el no reconeixement per part de l’Estat espanyol, de les diferents Nacions de les quals està format, que nega, constantment, i combat de manera dramàtica, un dels motius i de la raó per poder romandre l’Estat espanyol unit de debò, com és el reconeixement i respecte de la seva Pluralitat Nacional.

El drama de les pors, ací com l’exigència del nacionalcatolicisme, unit al nacionalisme constitucional (tanta munta, munta tant) i la demagògia en l’ensenyament de les glòries nacionals, algunes d’elles, de manera fantasiosa i irreal o en forma de llegenda, i poc d’històrica porten al fet que una ciutadania admirable extraordinària i solidària, avui i en general molt bé formada intel·lectualment, sigui la més ignorant políticament parlant de la UE el resultat, com diu aquell vell refrany castellà “D’aquells Polses, aquests Llots”