Estat del benestar... corrupte

Tenim més mesures anticorrupció que mai, més inspectors, més formularis, sistemes informàtics detectors, més policía, més normatives, més observatoris i comissions d’investigació que en cap moment de la història. Homes de negre de Brusel·les, de Madrid, de la Generalitat, de l’ajuntament, Mossos, UDEF, fiscals, jutges per la violéncia de gènere, càmeres de vigilancia, inspectors de les assegurances, dels residus, etc. Anem cap a la societat de la sospita, sota  l’amenaça constant de ser denunciat, de ser considerat culpable?

I potser hi ha raons: Vitaldent comet frau amb la teva boca! Noos diu que no però sembla que també; els prostíbuls son xarxes de blamqueig. Les asseguradores detecten mil·lers de fraus, els números d’espectadors de cinema espanyol són falsos, els contractes de futbolistes…, els “sense iva” treballen, el dopatge en diversos esports, les afirmacions als programes rosa, i tot això sense arribar als polítics (que tot indica que no són una excepció…).

Sembla que el progressisme era lliurar-se d’imposicions antigues, de morals opressores, del concepte de culpa, però la crisi retrata el fracàs del progressisme en la vertebració ètica dels ciutadans. La inspiració cristiana era compatible amb no poques deficiències individuals i socials. Però sembla cada cop més clar que, debilitada la influència cristiana, l’esquelet ètic de la societat no ha trobat substitut. La insistent crida a la regeneració, que és un clam, es resoldrà a l’esfera política (els nous! els meus sí!) o en canvis també a les creences i comportaments individuals?