Polítics o estadistes?

Després de llegir l’article del Mestre R. Cotarelo, prenc la llibertat de fer una reflexió sobre com jo veig als nostres polítics i per a això començaré amb l’últim paràgraf llarg del seu article publicat avui.

És evident que Espanya no es caracteritza per la millor elecció dels seus polítics, però encara és més evident que els ciutadans no tenim criteris propis, sinó induïts per molts motius (excepcionalment polítics), però normalment ocasionats pels mitjans de comunicació, per les vegades que els veiem, que sentim, però no els escoltem, ni els comprenem, perquè és extremadament fàcil el fet de fer arribar els missatges avui al segle XXI, i que ens enganyin, sabent i coneixent la nostra facultat intel·lectual, i cognitiva (la tècnica d’internet, els és de gran ajuda) per arribar en qüestió de nano-segons als més llunyans llocs de la Península.

El fet d’ajornar fins després de la Setmana Santa la reunió per dialogar i trobar-li solució al desgovern d’Espanya, i poder arribar a un acord polític, l’egoisme personal per culpa de la manca de coneixements polítics, i el narcisisme de tots ells, juntament amb la problemàtica (?) qüestió del referèndum a Catalunya, ens hauria de fer esglaiar el cor, i despertar la temença real del fet que així i amb polítics d’aquesta fusta, mai arribarem a sortir-nos d’aquest dogal, que ens tenalla i ens fa ser més pobres que mai, d’aleshores ençà, fa ja 30 anys.

Això si, ens diuen a través dels mitjans, que es trucaran per telefono, una vegada més, ens prenen per idiotes i nosaltres com a sempre a callar, obeir i pagar.

És a dir crec que tenim el que ens mereixem bé per el que he dit abans, així com per la falta de criteris humanístics, sense deixar de costat el desconeixement de l’extraordinari poder de la ciutadania, que per descomptat encara avui se segueix tenint en el calaix dels “assumptes pendents”, el nostre desconeixement de la història real d’aquesta Espanya Plurinacional, que mai han volgut reconèixer, ni acceptar els polítics i governants espanyols, contrarestant-lo amb la incitació a l’odi, a la confrontació i l’exclusió dels nacionalismes perifèrics en el concepte de ciutadans i integrants de l’Estat, sinó més aviat com conquestes colonials i vassalls, d’aquest nacionalisme, monàrquic castellà, conqueridor i imperialista, que sempre va ser fet des de l’ortodòxia política de Castella.

(Ortega i Gasset, descrivia l’ortodòxia, com les creences, enfrontada a l’heterodòxia, con són les idees), normalment innovadores aquestes i adaptades als temps reals, que tanta desconfiança tenen en general en la ciutadania, uns per allò de “millor el mal conegut que bé per conèixer” molts per una apatia en els temes polítics, i les seves conveniències o interessos purament personals, i uns altres per un desconeixement del qual és imprescindible, just i necessari, per la conservació del benestar social, de la convivència en Pau, i de la felicitat del poble en el seu conjunt.

La majoria dels nostres polítics, ja sabem tots el que busquen i ambicionen, però ignorem el que és i el que significaria tenir estadistes que pensessin a conservar el nostre present, com a avantsala d’un millor futur.

Desgraciadament aquests, els Srs. Sánchez i Iglesias i d’altres com són els Srs. M. Rajoy, Rivera, i Anguita (aquest en la penombra), no tenen cap altura política, ni social, ni humana, que els preocupi, excepte l’obtenció del poder fonamentalment de forma endogàmica. No ha de sorprendre doncs a ningú mitjanament intel·ligent, el que sigui un dels principals motius que desencadenarà més desitjos secessionistes, similars als de Catalunya.

El seu extraordinari article, ha motivat aquesta modesta reflexió del seu deixeble i fidel seguidor.