Deportació i exili: Abans i ara. Som refugi?

Fa pocs dies escoltava exclamar-se algú de la inacció i connivència còmplice dels ciutadans alemanys que tenint algun dels camps de concentració a la vora, i sent evidents i fonamentats els rumors de les atrocitats que es succeïen en el seu interior, preferien girar el cap i fer com si no sabessin que hi passava allà dins. Com era possible d’ignorar-ho? I també: Què hauria fet cadascú de nosaltres, en cas de trobar-se en una situació similar?

Avui vivim les nostres vides endreçades d’acord amb els costums actuals, aquells qui la poden encabir dins d’un horari en jornada laboral que els dona un sou, i es dedica un temps a la família, a l’oci i esbarjo en un entorn convencional, i en el que hem delegat als representants polítics aquelles decisions d’afers de rumb col·lectiu que atenyen els nostres comportaments socials i individuals.

I així trobem més natural pensar en com passarem el nostre temps fent viatges i plans per l’estiu, o mirant d’anar a les actuacions d’un grup de moda en un macro-recital o d’esport a preus desmesurats -i que per altres aspectes diaris no estaríem disposats a pagar-, o som pendents dels nostres dispositius electrònics de darrera tecnologia dels quals ja no en sabem prescindir, ... mentre la polarització i batecs per les necessitats d’un món que te convulsions i conflictes produeix al nostre voltant fenòmens en països no sempre tan llunyans: desplaçats per guerres o fam que han de moure’s per sobreviure, que se la juguen per “salvar la pell” i la dels seus, siguin homes, dones, avis, nadons, sans, malalts, i buscar acollida i refugi amb dret a defensar la seva vida i a fugir de l’horror...

... i potser encara seguim girant el cap sense saber què cal fer... cosa que altres ideologies de confrontació aprofiten per aixecar murs d’intolerància a la diferència: N’hi ha, entre els deportats de temps i països, o presoners de camps d’abans, o refugiats d’ara, ... Cóm llegir-ho en clau de consciència individual i d’una regeneració de l’esperança?

Això volem posar sobre la taula alguns dels alumnes de l’Institut Dolors Mallafré  participant en el marc del “Projecte Buchenwald i de prevenció contra el feixisme”, conjuntament amb altres centres del Garraf. Partim del referent d’aquell drama històric real que va assolar l’Europa d’aquell moment. Descobrim i ens exclamem davant el que veiem i que van veure altres ulls dels qui ens van precedir. Ens interpel·lem pensant com allò va ser possible, com sembla tan evident que no s’havia d’haver donat, i com ens costa ara adonar-nos amb el que avui tampoc volem veure. Altres països fan esforços per afrontar i assimilar la recuperació de la memòria històrica en el seu passat. No podem quedar indiferents: expresse-m’ho!

Així ho han representat els alumnes, de vegades fent interpretacions gràfiques més explícites, altres més simbòliques o poètiques. Amb tinta xina, pinzell, en blanc i negre, amb grissos... i un lleu toc de color vermell; amb frases i pensaments recollits. Amb documentació i procés d’esbossos, proves i temptejos...  Ens posen en imatges les preguntes que tots ens fem: “Per què...? Com va ser possible...? I jo què faria...?”

Conèixer, empatitzar, mostrar solidaritat, restituir, ajudar, donar acollida i ser refugi real, i no belles paraules en discursos a problemes “llunyans”...

La representació al Teatre Principal de l’obra “Neus Català: un cel de plom” i el passi de la pel·lícula “La solució final” dins el cicle de cinema sobre la deportació, ens ofereixen una immillorable oportunitat per mostrar-vos aquests treballs.

La resposta, a l’interior de cadascú.

El moment de l’esperança: ARA JA!