Montoro, l'Espartero econòmic

Crec que ja ningú pot tenir dubtes, del futur que ens espera, demà mateix a Catalunya i als catalans (ho repetiré milers de vegades a tots sense excepció, és a dir els que ací vivim i treballem), faré una breu descripció, xantatge polític, ofegament, retallades, més austeritat, més pobresa i misèria i molt especialment la destrucció de la democràcia, com eina indestriable de les relacions humanes d’un País.

Dit això vaig a prendrem la llibertat de no donar xifres, ni en favor ni en contra nostre, sols la trista realitat dels augment dels greuges que Catalunya va rebent en el transcurs de la nostra historia, però ara el govern actual o en funcions coneix (malgrat que els hi ha costat d’entendre que ja no són els temps del General Espartero, i per tant no poden estar bombardejant-nos cada 50 anys com ell preconitzava i havia fet) ni el Món occidental ho acceptaria, ni la UE. ho permetria, per tant l’any 2006, ja ho varen tenir clar i van posar tota la maquinària política, de partits i governamental, en el lloc de l'exèrcit a les mans dels financers i economistes del Ministeri d’Hisenda, però encara no obtenien els resultats que ells anhelaven, Catalunya és un País, ric amb creativitat, i amb una modernitat impressionant, gaudint de gent molt capacitada, amb Universitats de primer ordre dins de la UE, i capdavanteres a Espanya, la capacitat del nostre teixit industrial és i ha sigut de sempre un espill a on s’han mirat i es miren moltes nacions europees, per què en certa manera ens considera’n una de las gran referències actuals, (camps com la medicina, els trasplantaments, les instal·lacions hospitalàries, les clínique especialitzades, la investigació dins del camp de la Biomedicina, la comunicació i la telefonia són algunes de les tecnologies que Catalunya desenvolupa amb tècnica de darrera hora.

És per tant evident que tot això precisa d’unes estructures, noves i efectives que permeti, transport més barat i més ràpid, de millores dels costos de l’energia elèctrica, i dels serveis en general i renovacions i empilaments constants de les mateixes, de poder dotar a les instal·lacions i polígons d’investigació (parcs científics i tecnològics) les inversions més adients tant en el personal d’alta qualificació científica, com amb els mitjans que els hi són necessaris, vull dir, és precís inversions de l’Estat, a part de la inversió privada (que tradicionalment ha esdevingut la majoritària des de sempre i molt especialment identificada amb l’inici de la revolució industrial a Catalunya capdavantera al regne d’Espanya), però per alimentar aquest cos és imprescindible nodrir-lo de la sang precisa i aquesta sang no és ni més ni menys que els diners, tant de les aportacions per al treball de les persones, com de les taxes industrials, dels capitals, del beneficis declarats i legals, del comerç, de tot el que gira arreu del País, i en benefici de l’atenció i cura de les necessitats del poble, això que ho coneixem com els impostos o taxes fiscals, és a dir un règim fiscal que genera Catalunya i que és part molt important dels seus recursos (malauradament els nostres recursos naturals), fa molts anys es van exhaurir, la majoria de les primeres matèries les hem d’importar o bé d’Espanya o bé de l’exterior, això és una part de les despeses que Catalunya té i ha de pagar.

L’altra part la més important socialment parlant és els serveis a la ciutadania, imprescindibles dins de les societats civilitzades i democràtiques allò que avui coneixem i anomenem l’Estat de Dret, són drets fonamentals de costos molt elevats i que tenen una gran relació amb la piràmide vegetativa de Catalunya (no és el mateix tenir més natalitat, més gent jove, la zona més amplia de piràmide de persones amb edat productiva i reproductiva, i la darrera part la cúspide la gent de més edat i per tant jubilada) en lloc de tenir-la invertida amb el que això té respecte a les despeses per part de la Generalitat per les prestacions, gràcies a les aportacions fiscals que és facin per part de la ciutadania, sempre que les taxes d’atur siguin purament testimonials (baixes); pel contrari tot el sistema s’en ressentirà i tindrem consegüentment un període de crisis, que de seguir una política com l’actual tan llunyana de la utilització del sistema anomenat “Equilibri macroeconòmic o Keynesians” una mostra fefaent de la recuperació de l’economia en l’àmbit mundial després de la segona guerra mundial, i molt especialment a Alemanya i al Japó coneguda com el Plan Marshall; no vaig a entrar amb explicacions tècniques, que ja he descrit moltes vegades amb articles meus i a dins del meu bloc.

Per tant els governs espanyols hi han substituït l’ús de les armes, amb el control centralitzat a Madrid dels nostres recursos (aportem el 95% de tots els que es generen a Catalunya) i això comporta un ús i un abús de la nostra economia, que ens obliga a acceptar un dèficit imposat per l’Estat, injust i pràcticament incompatible, malgrat que no és tornin a fer més austeritat, menys despeses, que no siguin autoritzades per el Ministeri d’Hisenda amb el criteri d’un personatge fred i contrari a les Autonomies en general i molt especialment la catalana, a la vegada que creia una situació política d’enfrontament vers el govern de la generalitat i la CUP, pel tema de les atencions i obligacions socials que puguin restar malmeses, per aquest ofec que ens fa la re centralització de tots els poders que ens dóna l’Estatut de Catalunya, per la causa d’incompliment del dèficit fiscal? que ens exigeix l’administració central (un eufemisme) que realment és un problema polític amb l’empara de les possibles sancions per part del Tribunal Constitucional que no compleix la seva missió d’arbitratge, com diu la Carta Magna, atès que és part i no àrbitre del contingut de les lleis constitucionals.

Aquesta és la manera d’utilitzar la força per les normes de la legalitat, que no de la legitimitat, és a dir utilitzen la raó per la norma en lloc de la norma per la raó, i la raó no és d’altre que el Dret d’Autodeterminació, o la negociació de la independència de l’Estat espanyol, emparada en els tractats de les Nacions Unides, amb les sentències del Tribunal Internacional de Justícia de la Haya, i amb el suport de la jurisprudència vers aquest tema, així com no permetre’ns copsar els mateix sistema democràtic, del Canadà vers Quebec, o del Regne Unit vers Escòcia, raó no vull, no puc i és il·legal, com ens han dit 17 vegades als representants polítics de Catalunya.

Quina és doncs la solució al greu problema Espanya/Catalunya, l’autorització d’un referèndum a Catalunya vinculant i amb el compromís d’acceptació dels seus resultats per totes les parts, i tan aviat com es pugui?, o bé la Declaració Unilateral d’Independència (DUI), o que ens atorguin directament la Independència.

Una altra vegada cercant l’enfrontament entre el govern i els governats, entre el govern i els partits independentistes, sobiranistes, i els que volen el referèndum sota la legalitat constitucional.

Que hem de fer el poble, desobeir?, revolucionar-nos? enfrontar-nos als agitadors neó-franquistes de l’extrema dreta i provocadors? deixar el civisme tan arrelat a la nostra terra, i que ningú vol ni desitja, i a més som contraris a tot acte de violència, no, ara cal seny, calma, pensar, escoltar i no deixar de treballar, per aconseguir la munió de tota la ciutadania, i aixoplugar-nos sota el paraigües de les decisions del poble per aconseguir el dret de tot ésser humà a escollir el seu destí polític, per a ell i els seus fills, de forma pacífica, i negociada, i per altra part tenir la paciència suficient per actuar de manera profunda i radical al moment més adient per Catalunya, sense defallir i amb la seva ajuda degut a la seva irracionalitat per bastir un nou govern a l’Estat espanyol.

Nosaltres decidim, nosaltres hem d’exigir i nosaltres hem de copsar les màximes persones per dur-ho a terme i sense dubtes, el que el poble vulgui dir-nos mitjança de donar la paraula als vots de la ciutadania.