Un nou Penedès? Per què no?

La setmana passada, la majoria de diaris i de revistes informatives del Penedès recollien la noticia de l’acord del Parlament de Catalunya per tramitar la modificació de la Llei de Vegueries, introduint la Vegueria del Penedès. Una notícia històrica.

La Llei de Vegueries era l’últim instrument tècnic, l’ultima proposta territorial del catalanisme polític. Una llei del 2010 que havia d’ajudar a tancar el debat del comarcalisme i del model territorial català propi que es va originar a partir de la Ponència Territorial de la Generalitat Republicana del 1936.

La Llei de Vegueries és l’intent final de dotar al País, Catalunya, d’un model territorial i administratiu originàriament català, més modern, eficaç i eficient del que representen les províncies de l’Estat espanyol, de 1833.
Amb aquest esperit crític, de superació d’un model territorial aliè a la realitat territorial pròpia de Catalunya, un model representat per les províncies i els partits judicials de matriu estatal, el catalanisme ha afrontat els darrers cents anys de debat territorial.

La divisió comarcal de Catalunya, des de ben començament, va provocar un debat ric i divers, com succeeix en tots els debats territorials que tracten la delimitació d’àrees determinades.

Durant la Ponència dels anys 30 del segle passat, el debat va ser un debat viu, però el context sociopolític del moment en va condicionar la seva aplicabilitat, però va consolidar i reafirmar el seu simbolisme; un model propi de territori, no és un cas que el mapa comarcal esdevingués no només un instrument pràctic sinó que també va esdevenir un símbol polític i de resistència del que era Catalunya, i del que entenien els catalans com a representació del país.

El Penedès va ser un tema ben discutit pels ponents del grup, i un gran defensor en va ser el propi Pau Vila. El problema del Penedès no era tan la seva delimitació externa, que es respecta en la nova Llei de Vegueries, sinó la delimitació interna, per què? Molt senzill.

Al bell mig del Penedès trobem un límit provincial, un límit de l’Estat central, un límit que no ha aconseguit que entre els penedesencs ens donéssim l’esquena, ans el contrari, gràcies a la forta pertinença a un territori i una cultura comuna durant molts segles, no s’ha pogut doblegar el sentiment penedesenc, en els darrers temps l’Institut d’Estudis Penedesencs en té un gran mèrit.

La comarcalització del Penedès va patir aquest síndrome provincial, i la comarca del Baix Penedès, va respectar els límits orientals de la província. Els límits occidentals van ser detrets de la comarca del Baix Penedès i es van afegir a la “nova” comarca del Tarragonès. Del riu Gaià, límit històric entre el Penedès i el Camp de Tarragona, el límit es va posar a l’Arc de Berà, grosso modo.

L’Alt Penedès va ser una comarca d’inclusió. Inclusió en el sentit que tenien una comarca molt ben articulada al voltant de Vilafranca del Penedès i Sant Sadurní d’Anoia, aquesta última ja presentava indicis de subcomarca al voltant de la vall del Bitlles

La comarca del Garraf, que s’havia de dir Penedès Marítim o Marina del Penedès, es va constituir al voltant de Vilanova i la Geltrú, del Foix fins als límits orientals del Massís del Garraf, i des del Mediterrani fins als límits del Castell d’Olèrdola. Van posar-li el nom de Garraf perquè la Ponència no acceptava més de dues comarques amb el mateix topònim, i ja tenien l’Alt i el Baix Penedès, Penedès Marítim o Marina del Penedès no podien ser.

L’Anoia per la seva part també va ser una comarca d’inclusió. Definida clarament al voltant d’Igualada i la seva conca, restaven municipis com l’entorn de Calaf, l’Alta Anoia o també Alta Segarra, que entre Cervera, Igualada i Manresa van acabar essent inclosos dins de l’Anoia.

Aquest estiu farà 80 anys de les comarques de la Ponència, i aquest estiu celebrem que el Penedès serà una Vegueria, una regió de la Generalitat de Catalunya. Aquest fet esdevé un repte de futur pel territori, però sobretot una oportunitat per actualitzar un esquema territorial del 1936.

I creiem que és un deure actualitzat la territorialitat catalana, i més concretament la penedesenca, per una senzilla raó, la Catalunya i el Penedès del 1936 poc tenen en comú amb l’actualitat.

El Penedès és la regió més dinàmica, que més s’ha transformat, de tota Catalunya en els darrers 30 anys.

L’(r)evolució demogràfica del Penedès és digne d’estudi. Hi ha poblacions com Cunit, que al 1960 tenien 299 persones i ara tenen 12.000 habitants. Calafell, El Vendrell, Vilanova i la Geltrú, Sitges, Vilafranca del Penedès, Igualada, Sant Sadurní d’Anoia, municipis que han crescut molt i ràpidament. Les comunicacions també s’han desenvolupat, la interacció, amb les àrees metropolitanes de Barcelona i de Tarragona, és substancialment determinant pel territori. Les interaccions territorials que van determinar les comarques al 1936, no serveixen per donar resposta a les necessitats actuals, la gestió territorial i de retruc la qualitat de vida se’n ressenten.

Proposem, agosaradament, una nova delimitació interna del Penedès. De les quatre comarques originals, en proposem cinc zones funcionals. La zona de l’Anoia, inclosa a l’Àmbit de planificació del Penedès, al voltant d’Igualada; la zona del Penedès Nord, al voltant de Sant Sadurní d’Anoia; la zona del Penedès Central, al voltant de Vilafranca del Penedès; la zona del Penedès Sud, al voltant del Vendrell i la zona del Penedès Marítim, al voltant de Vilanova i la Geltrú.

Com veureu en el mapa, hi ha moltes zones de transició o de sobre posició, senyal que els límits de les comarques del 1936 s’han deformat, i posen en relleu la forta interacció entre els municipis implicats i la relativitat dels límits comarcals actuals.

Com a reptes de futur senyalem la cohesió i l’equilibri territorial intern al Penedès, la gestió de la millora estructural de la mobilitat interna i la gestió de les interconnexions amb Barcelona i Tarragona i les seves, respectives, àrees metropolitanes.

Eines ja existents i que haurien de potenciar la seva col·laboració són, en clau interna, la Mancomunitat Penedès-Garraf, obrir-se als municipis de l’Anoia i del Baix Penedès, i teixir la xarxa administrativa i de serveis. En clau externa i amb l’objectiu de crear una imatge del nostre territori, un rol essencial i primordial recau en el Consorci de Turisme del Penedès.

Tot això sense renunciar al complet desplegament de l’Àmbit Territorial del Penedès, amb el seu Delegat del Govern i el conjunt de Departaments  de la Generalitat de Catalunya, i la finalització del Pla Territorial Parcial del Penedès, en actual elaboració.

El Penedès, un cop assolida la consideració de Vegueria i d’Àmbit Territorial de Planificació, té la necessitat d’actualitzar-se, aquesta és la nostra primera proposta.