Fer política no és solucionar un procediment administratiu

Els darrers mesos han estat plens de notícies provinents del món polític. Hem hagut de patir mesos de no converses per aconseguir fer govern a l’estat espanyol. Mesos plens declaracions buides i postureig a dojo. Ho han fet els mateixos que reien quan a Catalunya no s’aconseguia un acord i al darrer moment, Mas fa un pas al costat i ja coneixem el resultat, Govern i Parlament amb majoria independentista i enfilats al nou país.

Han estat necessaris més de tres cents dies per que l’estat deixi de tenir un govern en funcions per tenir un de “nou”. Dir que és “nou” és una mica atrevit, el president és el mateix i la resta de components pràcticament també, atès que si no eren ministres ja eren membres de l’aparell de l’estat i, segons sembla, aquest és un gran mèrit pels mitjans i analistes de la Cort. És a dir, qui vulgui fer carrera política a l’estat, primer que tregui plaça com a funcionari d’alt nivell que segur que un dels dos grans partits el fitxarà per fer de polític o que s’apunti a les joventuts del partit i a fer la pilota a qui pertoqui.

Una persona que faci en algun moment de càrrec electe té que conèixer l’anomenat procediment administratiu?, que és el nom donat a com es belluguen els papers a les administracions. No, un  càrrec polític és una persona qualsevol que durant un temps fa de responsable polític en representació de la ciutadania i no un funcionari que fa de polític i actua com a funcionari. Però la realitat és la que és, i veiem com  una persona que ha guanyat unes oposicions ja la consideren perfectament preparada per ocupar un càrrec de responsabilitat política, atès que coneix el procediment administratiu. Si té o no propostes per solucionar els problemes de la gent, si escolta i analitza, o si té experiència professional en algun àmbit de l’economia productiva, el món intel·lectual o el artístic no és important. Un advocat de l’estat pel fet de ser-ho ja és un geni de la judicatura i pot omplir-se la boca de constitucionalitat, encara que els experts universitaris diguin el contrari, per posar un exemple.

Però aquest plantejament també el trobem en la manera d’actuar de l’administració estatal, un problema no és un problema és un expedient administratiu que s’ha de resoldre seguint el procediment adient. Un exemple viscut en primera persona, de quan vaig ser Regidor de Medi Ambient a l’Ajuntament de Sitges. La problemàtica en qüestió era i és, el de la sorra de les nostres platges, mitjans del 2004, vam anar al Ministerio amb l’esborrany del projecte d’esculls submergits, la solució que continua esperant execució. El delegat de Costes, buròcrata, estava preocupat per solucionar l’expedient del Kansas, el Pic-Nic i el Club de Mar, lo de la sorra no era cap problema, que la draga actuï i llestos. El polític, el Director General, també buròcrata, primer estava preocupat per la sorra d’un indret que no coneixia, però davant d’un expedient que calia tramitar, la sorra i per tant, les platges de Sitges, van passar a un segon pla.

Hi ha una dita: “si tens un problema, crea una comissió, d’aquí sis mesos dirà alguna cosa i el problema o s’ha solucionat sol o és tant gran que s’haurà de prorrogar i ampliar la comissió i ampliar vol dir tramitar de nou el pressupost i el personal de la comissió........ ”Només cal mirar l’organigrama de l’administració estatal per entendre, per desgràcia, aquesta realitat. Una realitat consolidada per una mal anomenada classe política, que realment s’està preocupant de protegir el sistema i no a la ciutadania, el que importa és que l’aparell administratiu funcioni, que es resolguin els procediments administratius en temps i forma, si de pas hi ha alguna problemàtica que afecta a alguna part de la societat que rep solució, bingo.

Podem pensar que la Generalitat és el mateix, per sort hi han diversos factors que ajuden a que no estigui arribant als nivells de burocratització de l’administració central. La ratio de funcionaris per habitant a Catalunya, és la més baixa d’Europa, segons el Consell d’Europa, a Catalunya manquen funcionaris, i no parlo de metges, mestres o policies, que manquen, parlo d’inspectors de tota mena, tècnics o administratius. Però la Generalitat no té recursos. Catalunya els genera però la Generalitat no en té, atès que 43 de cada 100€ que paguem en concepte d’impostos no tornen a casa nostra. La Generalitat és l’administració autonòmica, sí encara ho és i per poc temps, amb més competències, un 30% més que Andalusia i el doble que la Comunitat de Madrid.

Representa el 19% del PIB estatal però només l’11% de la despesa pública. En realitat, la Generalitat gestiona les engrunes que li dona el govern central. I es fa càrrec de despeses que no li pertoquen, com pagar el 83% de la despesa en Dependència quan només hauria d’assumir el 50%.

I, tanmateix, aquest tarannà certament diferent, també el trobem en la composició del mateix govern. En el “nou” govern central, crec que només tres dels seus membres no són buròcrates, funcionaris de carrera d’alt nivell i de l’administració central. Al Govern català trobem advocats i advocades en exercici, sindicalistes, mestres, professors/es d’Universitat, assessores financeres.....

És evident que, atès que tenim la possibilitat de fer l’administració que creiem més adient, en el nou estat que estem creant, el model administratiu i de gestió política de l’estat espanyol no és, no ha de ser, el nostre referent, i sí un model per no repetir.

Fer política no és administrar, és buscar i proposar solucions als problemes per tal de ajudar a millorar la qualitat de vida de tothom, i fer-ho a partir d’uns principis, d’una ideologia i d’un model de societat. I fer-ho amb debat i pacte. Fer política no és gestionar un expedient.