Qui sembra vents…, recull referèndum

Ja es veia venir, un dia o altre havien de treure el “cristo gros”, arnat, corcat i clivellat. Salva pàtries o afamats de focus mediàtics?                                           

Si ara som on som, si d’aquí menys de tres mesos estarem a la recta final del Referèndum, en gran part els ho devem a ells. Segurament sense Felipe González, José María Aznar i José Luís Rodríguez Zapatero Catalunya ben segur que no estaria en disposició de canviar la seva historia i decidir quin futur vol com a nació. Ara que ens han empès fins aquí, ara, ens diuen que no tenim dret a l’autodeterminació. Es clar que també deien que l’economia espanyola era capdavantera a Europa i ara resulta que Holanda recupera els 10.000 milions invertits en el rescat bancari, Anglaterra recupera els 23.800 milions i en guanya mil, Alemanya recupera 20.400 milions de Commerzbank i Espanya dóna per perduts 60.600 milions dels prestats a la banca.                                        

Que Felipe González tingui urticària quan sent la paraula referèndum té una explicació: el ridícul que va fer amb el d’entrar o no Espanya a l’OTAN. Els altres, no saben què és.                                                                                            

Podria parlar dels GAL i dels seus 27 assassinats, en el cas de González; o dels milers de morts tot buscant armes de destrucció massiva a Irak, en el cas d’Aznar; o de l’ull d’estadista de Zapatero que no adonar-se, ni ell ni el seu govern, de l’estafa immobiliària i de la crisis econòmica que encara pareix una bona part de la població. Però aquests disbarats no són els que ens han dut fins aquí.                                                                                                               

González, l’any 1982, va impulsar la LOAPA (Ley Orgánica de harmonización del proceso autonómico). Es va aprovar el mes de juny, després que el cop d’estat del 23 F de 1981, i va suposar una intimidació per les reivindicacions socials i, molt especialment, per les de les nacions de l'Estat. Adolfo Suárez va pactar amb el socialista Felipe González, encara a l'oposició, de posar el fre de mà a l'incipient procés autonòmic amb l'argument d'atenuar el malestar dels militars. La imposició d'aquesta llei va provocar un clima tens a Catalunya, perquè representava un atac a l'autogovern i un gir a la dreta del govern espanyol. La llei va ser declarada inconstitucional segons una sentència, dictada l'agost de 1983, i González la va substituir per la LPA (Ley del Proceso Autonómico). Es va aprovar sense que es permetés cap votació al Congreso de Diputados. Quan Pasqual Maragall presentava la seva proposta d’una Espanya Federal, l’any 2001, Felipe González en dues ocasions, li va dir públicament “esto sí que no, te equivocas querido Pasqual”. Li estranya senyor González que vulguem decidir el nostre futur i no ens deixem ensarronar per una proposta socialista de federalisme que quan són al poder obliden i rebutgen?

Aznar, que parlava en català en la seva intimitat, únicament escoltava Catalunya quan necessitava vots, i escoltar no vol dir fer cas. Ell va ser el que va impulsar que el mateix dia de l’acceptació a tràmit de l’Estatut, el Partit Popular, presentés un recurs d'inconstitucionalitat davant el Tribunal Constitucional d'Espanya. El dia abans que el Tribunal Constitucional el rebutgés perquè es referia a una llei no aprovada encara, el Partit Popular ja havia engegat una campanya publicitària en contra de l'Estatut, i una recollida de signatures en contra del text de l’Estatut, presentant-lo com una reforma encoberta de la Constitució Espanyola de 1978 i pretenia sotmetre'l a referèndum a tot l'Estat; una possibilitat que no estava contemplada a la Constitució ni a l'Estatut vigent. Ell, i les seves campanyes són a l’arrel del sentiment d’anticatalanisme que es respira als mitjans de comunicació i en molts cercles de fora de Catalunya.

Zapatero va suposar una esperança, una esperança que ràpidament es va ocupar en destrossar. El 13 de novembre de 2003 Zapatero visitava Barcelona com a candidat a la presidència del Govern. En el míting final de campanya, davant les 16.000 persones que omplien les grades del Palau Sant Jordi, va fer la seva promesa: «Donaré suport a la reforma de l'Estatut que aprovi el Parlament català», va assegurar, solemne, entre forts aplaudiments: una promesa que el temps va demostrar que no compliria. El Parlament català,  amb molt d’esforç, va aprovar el seu nou Estatut  i el va sotmetre a referèndum: va sortir aprovat. El que Catalunya havia aprovat, el Congreso de Diputados ho va “allisar”, en expressió d’Alfonso Guerra, és a dir que ho va aigualir i desvirtuar. Després el recurs del PP davant del Constitucional es va resoldre, cinc anys més tard, en contra del text català, i va suposar una nova i paralitzant retallada.

Senyors González, Aznar i Zapatero, vostès van obrir la porta als vents. Aquests vents, atiats per Rajoy, ens han portat fins on som ara, a les portes del referèndum. Resulta, no sé si dir còmic o dramàtic, que qui va ocasionar la vivència de descontentament sigui ara qui manifesti el seu desconcert i rebuig vers el referèndum.                                                                                                      

Senyors, ja que no ho han fet abans, ara, per què no envelleixen amb dignitat?