L’Estat està malalt

El desgraciat atemptat de Les Rambles, ha acabat de posar en evidència que l’estat central està malalt. Amb perplexitat, veiem com des del poder central i els mitjans afins, estan intentant desacreditar el cos dels Mossos, quan el que haurien d’estar fent és felicitar-los per la rapidesa en actuar i solucionar.

Han manipulat la manifestació per donar tot el protagonisme al Borbó i el govern central, fins al punt que a les imatges de TVE, el President Puigdemont desapareix. Cada dia, trobem un editorial criticant, menyspreant, la feina dels Mossos, encara que sigui inventant o manipulant notícies. Però ja hi estem acostumats. Portem anys veient com insultar, menysprear, manipular o inventar informacions, si son contra catalans, no té càstig, surt gratis. I, tanmateix, tinc la sensació que actuar així fa guanyar punts davant la Cort i el poder central que tot ho vol controlar.

Però ja ho sabem, ho var dir un director de rotatiu, és més important la unitat d’Espanya que la veritat. És més important mantenir els privilegis de l’statu quo central que donar satisfacció als anhels democràtics de la població d’un territori amb identitat mil·lenària pròpia.

El poder central, la Cort, compost per alts funcionaris, molts d’ells fent de polítics en els dos grans partits, PP i PSOE, o que fan d’empresaris en empreses privatitzades o de banquers per designació del govern de torn. I per “empresaris”que viuen del BOE, de les gran obres públiques, moltes d’elles inútils, i de les concessions de serveis públics. Tot finançat per uns bancs farcits de polítics dels dos partits en els seus consells.

Un poder central que es creu amb el dret diví a manar i menysprear als parlaments i governs autonòmics. Un poder central que ens demostra cada dia, que si en una cosa no hi creu, és en la democràcia, el govern del poble. Quan avantposa la llei a l’acció democràtica, ens nega els més elementals drets polítics i nega la democràcia mateixa. Les lleis són eines de convivència que cal anar adaptant a la realitat social.

Però que podem esperar d’un estat que fa autovies magnífiques, tot dient que així creixerà el turisme en un punt determinat, on no fa cap campanya de promoció, però fa 25 anys que la NII és en obres en el seu pas per Girona o ara és una rambla en el recorregut pel Maresme. O no fa els accessos als ports de Barcelona i Tarragona, bloquejant inversions de 500M€ a BCN i que TGN esdevingués el port de sortida per vehicles industrials alemanys. Un estat obsessionat en anar contra la realitat econòmica, atès que vol que tot estigui o passi per Madrid, com pretén fer amb el corredor mediterrani, amb el possible conseqüent negoci, primer en forma d’expropiacions, normalment terrenys en mans dels de sempre, i després en forma d’obra pública que seria executada pels que viuen del BOE.

Que podem esperar d’un estat sense model econòmic, que practica la mateixa política econòmica extractiva de Felip II, ara les colònies som València, les Illes i Catalunya, els Països Catalans. Un exemple flagrant és l’aeroport del Prat, que produeix el 40% dels beneficis d’AENA i aquest estiu ja hem vist com és tractat per AENA. Però Zapatero ja li va dir a en Pascual Maragall quan demanava la gestió de l’aeroport en el nou Estatut, “Pascual primero hemos de pagar Barajas”, tot dit.

Que podem esperar d’un estat que tot ho basa en el respecte a la Constitució i les sentencies del Tribunal Constitucional. Una Constitució que és en realitat un reglament blindat, amb contradiccions i feta en un moment molt determinat. Unes sentencies que només són acatades pel govern central quan són al seu favor i que no ho són quan afavoreixen els interessos dels catalans, unes 17 en aquests moments.

Que podem esperar d’un estat governat per alts funcionaris, el seu gran mèrit és haver guanyat unes oposicions. Uns governants que només vetllen per mantenir la Cort, l’statu quo de l’administració central i en fer creure que l’estat és el que no és, preferint la grandiositat a l’eficiència.

Ja fa temps que tinc clar que no vull viure en un estat malalt, que m’insulta i menysprea, que em tracta com a súbdit. L’1 d’octubre tenim l’oportunitat de parlar i decidir. Tenim el compromís de la majoria parlamentària i del govern que el que decidim faran. Ho podem fer i ho farem. I ho farem pensant en no repetir el model malat de l’estat espanyol. L’1 d’octubre tenim una cita per guanyar un nou estat i fer-lo com nosaltres el volem.