Una nació minoritaria

Catalunya és una minoria dins l'estat espanyol. Mai podrà fer valer els seus punts de vista en el context estatal. Si parlem de polítiques socials, on els ciutadans de Catalunya mostren un posicionament diferencial i més avançat que la resta de l'estat, sempre algú podrà arguir que s'ha de decidir entre tots els ciutadans de l'estat. Però què passa quan es parla estrictament de drets nacionals, com podria ser el dret civil o la cultura i la llengua pròpies? Els catalans no poden protegir la seva llengua perquè són minoria en un estat que considera que la llengua dels catalans no ha de tenir el mateix valor i reconeixement que la llengua castellana. En un estat confederal, els vots dels ciutadans es poden compensar amb el vot de les nacions que integren l'estat. Si en certs temes, les nacions com Catalunya i Euskadi són parts constituents que han de formar part de l'acord, es fa possible construir un model de governança més respectuós amb la diversitat.

La realitat és que l'estat espanyol no ha volgut avançar cap al reconeixement de la diversitat, ni formalment en àmbits simbòlics ni factualment en el dia a dia. És més, des del 23-F del 1981 allò de les nacionalitats que hi ha dins de l'estat, al costat de les regions, no s'ha tingut en consideració. I des de la segona legislatura d'Aznar, a Espanya s'ha imposat un pensament únic que reforça l'equiparació entre estat i nació, i que pretén liquidar el "problema catalán" en una generació, sota el convenciment que davant una "España va bien" els catalans hauran de sucumbir al "orgullo patrio" i definitivament apartar de la centralitat les veleïtats nacionalistes. Han volgut anar tan ràpid i han actuat amb tanta desconsideració que han aconseguit activar els ressorts d'un efecte contrari. Inicialment de defensa i ràpidament de desconnexió.

Catalunya és una nació mil·lenària dins d'Europa, i el fet que en els darrers tres segles no hagi pogut exercir la seva sobirania no suposa una pèrdua efectiva del dret a fer-ne ús. Les convencions internacionals estableixen el dret dels pobles a l'autodeterminació, i quan un poble com el català ha arribat a un punt de maduresa social per a voler-lo exercir, s'han de crear els marcs polítics per a poder-ho fer. Les institucions catalanes ho han intentat durant anys. Però la legitimitat s'ha esdevingut de manera més diàfana quan el Parlament de Catalunya ha disposat de la majoria absoluta partidària d'exercir el dret d'autodeterminació i quan sociològicament al voltant d'un 80% de la ciutadania considera que cal consultar el poble perquè es posicioni sobre quin futur vol per a Catalunya.

Hauria estat ideal trobar una fórmula pactada per a fer possible el referèndum. Però l'estat espanyol no ha volgut malgrat que la Constitució permetria cinc vies per a fer la consulta. Senzillament no es vol perquè no s'accepta de cap manera que els catalans puguin opinar, no s'accepta que de cap manera Catalunya pugui crear el seu propi estat. Arribats en aquest punt, l'única manera de donar resposta als anhels de la ciutadania expressats al carrer i a les urnes era sortir del marc mental espanyol i optar per crear la pròpia legalitat, que no s'oposa a l'espanyola en la mesura que aquesta es deu a les convencions internacionals que ha subscrit. Basant-se en criteris democràtics i seguint el dret reconegut dels pobles a l'autodeterminació, el Parlament de Catalunya ha aprovat una llei que ja no pot ser impugnada pel sistema polític espanyol.

Ara l'unionisme en ple -i també altres que volen nedar i guardar la roba- posa el crit al cel per la manera com es fer ús del reglament de la Cambra per a aprovar el marc jurídic que habilita per a fer el referèndum. I defensen els drets de la minoria en el Parlament. Quin cinisme més gran quan resulta que (a) és la minoria que representa Catalunya a l'estat espanyol la que ha estat trepitjada, no se li han permès exercir els seus drets i les majories han actuat amb impunitat, saltant-se les lleis (operació Catalunya) i trencant els pactes vigents des del 78 (sentència contra l'Estatut, que deslegitima l'Estatut, fa saltar pels aires la Constitució i fulmina els pactes del 78); i (b) quan resulta que han estat aquestes minories del Parlament que ara denuncien que no se'ls ha donat temps quan han estat precisament elles les que quan el van tenir uns mesos enrere no en van voler fer ús i van anar plegats al TC. El cinisme és extrem: no volen parlamentar, sols pretenen boicotejar per mitjà d'argúcies legalistes, i ara es queixen que la majoria parlamentària i la Mesa han forçat el Reglament. Quina pobresa d'arguments! La seva incoherència els delata.

L'estat espanyol actua amb la brigada Aranzadi, solament amb tàctiques judicials, sota el control d'un registrador de la Propietat, i parapetats rere les togues d'un Tribunal Constitucional que han desprestigiat absolutament. És curiós quan, a més, l'estat espanyol és el més incomplidor de la legislació a Europa, a més d'incomplir reiteradament les pròpies sentències del TC. No hi ha estratègia política, no hi ha voluntat ni capacitat de diàleg. Estaven convençuts de la seva victòria i no han preparat el terreny per a fer viable un espai de diàleg; han volat tots els ponts. Catalunya diu: encara ara podríem parar l'1-O si hi ha diàleg per fer un referèndum pactat, però els partits espanyolistes no poden canviar ni ara ni en els propers lustres un discurs que ha creat un sentiment molt profund a Espanya sobre la unitat, basada en el supremacisme i una incomprensió absoluta de Catalunya. Ara són presoners de la seva estratègia: han de castigar severament a alguns càrrecs públics i han d'evitar que el referèndum es porti a terme. I per això sols els queden les intervencions de la Guàrdia civil i infiltrar provocadors que generin accions violentes, cosa que podríem veure aquest 11 de setembre. Per això és tan important no caure en cap provocació i ser molt cauts. Ja estan preparant el terreny en aquest sentit anunciant violència, quan sempre en cinc anys de manifestacions multitudinàries s'ha donat mostra exemplar de civisme i convivència.

És cert que hauria anat molt bé disposar d'una majoria més sòlida per a concloure el procés. Però podíem aguantar més l'embat de l'estat? Es pot suportar molts més anys les pèrdues econòmiques i d'oportunitats que provoca l'estat? Es pot conviure molts més anys sotmès a qui et vol fer desaparèixer com a poble? Es pot seguir rendint vassallatge a qui no es comporta amb els paràmetres democràtics que s'espera d'un estat al segle XXI? Sigui quin sigui el resultat, Catalunya haurà exercit la seva autodeterminació i -si es pot concloure- haurà contribuït a fer saltar pels aires el règim corrupte del 78. Ara tot depèn de dos factors: què pugui arribar a fer l'estat espanyol per a posar traves al referèndum tractant de retirar alguna urna o generant conats de violència; i el més important, la ciutadania que vagi a exercir el vot.

Aznar va presagiar que abans es trencaria Catalunya que Espanya. I amb això avançava quina seria la seva estratègia, trencar la cohesió social del nostre país. Han fracassat. I per això s'agafen com un ferro roent a l'única imatge que tenen: uns parlamentaris abandonant l'hemicicle com a símbol d'un trencament social inexistent. La realitat és que el que a voltes s'esquerda és l'estat, quan veiem com el TC ha plantat cara a Rajoy, davant l'ús abusiu que el govern espanyol n'ha volgut fer, o quan apareixen les denúncies des de dins de l'operació Catalunya. Mentrestant, van morint sospitosament els que haurien de declarar per la corrupció del PP, es fan secrets els acords entre l'estat espanyol i Aràbia saudita, i s'accepta que els bancs no tornaran els diners de tots.