L’art de la política

Ja fa un temps que en la política catalana es reparteixen amb molta lleugeresa carnets de bons i dolents. Sembla que el diàleg i el pacte no són a l’ordre del dia. Sovint alguns es permeten assenyalar, pejorativament, aquells qui fent un gran acte de responsabilitat s’arremanguen i decideixen fer política.

Fer política no implica renunciar ni als teus valors, ni als teus ideals, ni a la teva ideologia. Fer política no significa oblidar la situació d’excepcionalitat i d’anormalitat democràtica que viu el país. Fer política no suposa renunciar a les legítimes aspiracions d’esdevenir un Estat dins la Unió Europea.

Ara bé, Fer política requereix mirada llarga i assumir que negociar no significa imposar sinó trobar punts d’acord amb el teu interlocutor. Fer política vol dir acceptar que les teves accions tindran un retorn a llarg termini i poc sovint, de manera immediata. Fer política t’obliga a sortir de la zona de confort i a teixir aliances per generar grans consensos.

Vivim moments de crispació i d’emergència econòmica i social derivada de la crisi sanitària. Moltes famílies i empreses no saben si podran tirar endavant, la feina d’aquells qui es dediquen a la política és contribuir a que puguin fer-ho. Sense oblidar tampoc que el conflicte català clama una solució per la via del diàleg; mai les proclames buides, el bloqueig i la puresa han contribuït a fer avançar el nostre país.

Escoltava l’altre dia un diputat a Madrid que deia “la utilitat de la política es mesura per la utilitat dels fets, no només de les declaracions.” Doncs això: l’art de la política.