Unides contra la por

La realitat d’aquests dies ha fet caure moltes caretes que portaven dècades fixades. La qüestió catalana ha comportat un terratrèmol als ciments del règim del 78, que no ha tingut cap tipus d’escrúpol a l’hora de mobilitzar a l’extrema dreta per promoure un tancament de files. Hem vist de tot: notícies falses, difamacions contra figures públiques, exèrcits de tertulians justificant la repressió, detencions injustificades, garrotades, agressions al carrer… Hem vist fins i tot una declaració del cap d’Estat (aquell que ho és per prova de paternitat) que semblava encendre les metxes per incendiar les seves tropes d’odi. Aquells que tant defensen la unitat d’Espanya per sobre de tot estan avivant la intolerància, arriscant a crear una fractura social irreversible.

Tenim a més del 50% de joves en atur, les pensions en risc i la manca l’ètica dels polítics acompanyat del fet que ens governa el partit més corrupte d’Europa, ens converteix en una fàbrica de ràbia. Aquí hi ha perill, no podem permetre que alguns partits vulguin convertir aquesta ràbia en odi. Després de sentir com Pablo Casado, del PP, amenaçava a Puigdemont d’acabar com Lluís Companys o d'escoltar com Carles Girauta, de C’s, demanava que l’Estat espanyol s’entremetés en els mitjans de comunicació internacionals per “vendre” una altra història dels fets, veiem com aquests dos espais competeixen per ocupar l’espai de l’odi. I no oblidem: aquests partits que se’n riuen de no estar invertint en la llei de memòria històrica o abandonen els parlaments quan s’ha de condemnar el franquisme.

És preocupant veure com el discurs de l’odi pot tenir un fort creixement entre les classes populars. Les contínues polítiques de destrucció social (de les quals el bipartidisme PPSOE conjuntament amb CIU en són alumnes avançats) que han escanyat a la població han creat una llavor de rancúnia, una tensió social que l’extrema dreta sap utilitzar per introduir-se com alternativa i propagar-se. Portem una dècada de crisis econòmica i d’esclat del sistema, les condicions materials de totes nosaltres són molt pitjors, la qual cosa dificulta, i molt, debatre en igualtat de condicions així que la millor recepta serà parlar clar, abandonant tacticismes i sense pretensions electoralistes. I per parlar clar s’ha de constar varies veritats: que les persones que no volen la independència no són, de facto, feixistes; i que les persones que condemnen l’agressió policial de l’1O i la repressió d'aquests dies a Catalunya no són, per se, independentistes.

Seria un error imperdonable no llegir el que va passar el cap de setmana del 7 i 8 d’octubre. Mentre dissabte el protagonisme el tenia la iniciativa “Parlem?”, que des de la perspectiva catalana por semblar naif però dins del context de la resta de l’Estat confronta amb el centralisme més ranci, diumenge era el dia de l’unionisme i la negació al dret a decidir. Des d’alguns sectors s’ha comés l’error de barrejar-les i dir que eren el mateix, quan tenien objectius pràcticament antagònics. Una cosa és veure les fortes limitacions que presenta la iniciativa de les camises blanques en un estadi de repressió i l’altra no veure que al menys 10 plataformes d’ultradreta convocaven a la segona manifestació, no és el mateix! I ja que estem, tan error és no denunciar les organitzacions feixistes i la seva violència (diumenge, com no van trobar contramanifestació van atacar a població immigrant) com entendre que tothom que es va empassar el “no-nacionalisme” de Vargas Llosa a Barcelona són extrema dreta. No tothom sap què hi ha darrere de SCC i no tothom que no vol la independència de Catalunya ho fa des del feixisme. Combatre la foscor també comporta no regalar gent al costat fosc.

Les nostres veïnes no es debaten entre franquisme i independentisme, per molt que hi hagi interès en fomentar aquesta polarització i caricatura. Analitzant la participació de l’1 d’octubre veiem que a la zona metropolitana hi ha municipis amb una baixa participació però que, en canvi, sí es van mobilitzar el 3 d’octubre en contra de les actuacions policials i de la repressió, això sense comptar la quantitat important de gent que va decidir anar a votar com acte de protesta davant les actuacions policials i la retirada d’urnes. La experiència d’aquests dies ens mostra que per aconseguir els objectius marcats des de l’independentisme s’ha d’arribar a aliances més àmplies que interpel·lin a actors amb altres reivindicacions que puguin caminar juntes.. Això no vol dir que ningú renunciï res, cap marxa enrere, però cal que apostem per espais on l’independentisme es trobi amb algú més amb qui parlar que no sigui ell mateix i també on les reivindicacions democràtiques, la defensa del dret a l’autodeterminació, la lluita dels moviments socials o el moviments antirepressius es connectin. El desbordament viscut amb els Comitès de Defensa del Referèndum, plens de gent no militant que ha tingut la seva primera experiència política durant aquests dies, ens marquen el camí: unitat molt més enllà de les sigles de cada espai, unitat d'acció des de les reivindicacions democràtiques, unitat en contra de la repressió.

Aquesta unitat i mirada ample també ha de ser clau per obrir un procés constituent que ens reculli a totes, que serveixi per posar davant de tot les necessitats de la gent i no els interessos de les elits, que ens torni la nostra dignitat i acabi amb l’escanyament que portem aguantat tant de temps. Aquí no ens podem deixar ningú fora, aquí necessitem ser-hi totes per vacunar-nos contra la foscor i per ser fortes, perquè tot això serveixi d’alguna cosa. Unides vencerem la por.

Gertrudis Conde, regidora de Fem Poble i membre de Podem

Enver Aznar, regidor de Som VNG, membre de Podem i militant d'Anticapitalistes.