El 155, garantit ...

Ja hem superat l’esperat 21-D, un dia imposat per a fer unes eleccions imposades, amb un “reglament” arbitràriament imposat, amb desigualtats imposades entre els candidats i amb un resultat també imposat: el 155, garantit. No sé si queda clar que aquestes eleccions són un frau democràtic, sota el meu punt de vista. I més encara veient que la Junta Electoral ha mostrat més interès per empaitar el groc que no pas per impedir les situacions de desigualtat, d’injustícia o d’us fraudulent de les eines de l’estat.

Però anem pel 155... 

1- “Si una Comunidad Autónoma no cumpliere las obligaciones que la Constitución u otras leyes le impongan, o actuare de forma que atente gravemente al interés general de España, el Gobierno, previo requerimiento al Presidente de la Comunidad Autónoma y, en el caso de no ser atendido, con la aprobación por mayoría absoluta del Senado, podrá adoptar las medidas necesarias para obligar a aquélla al cumplimiento forzoso de dichas obligaciones o para la protección del mencionado interés general.                          

2- Para la ejecución de las medidas previstas en el apartado anterior, el Gobierno podrá dar instrucciones a todas las autoridades de las Comunidades Autónomas”.                 

El famós article parla de donar instruccions a les autoritats autonòmiques, no diu en absolut que el gobierno pugui dissoldre el Parlament buidant-lo de contingut, forçar la dimissió del govern mitjançant la seva substitució per tècnics a les ordres del gobierno, imposar la substitució del president emprant el recurs de la violència. Evidentment el Tribunal Constitucional ho ha beneït perquè a l’estat español hi ha la divisió de poders que Soraya Sáinz de Santamaria tan bé ens ha explicat i demostrat.  

El 18 de desembre, vaig llegir a La Vanguardia aquestes paraules de Rajoy: “...si és necessari el meu govern tornarà a aplicar l’article 155 després del 21-D ...tots saben el que és i el que cal fer perquè s’activi i el que no s’ha de fer perquè no s’activi...”. Està dient que aplicarà una llei de partits d’amagat per marginar les opcions independentistes? El 21-D, han estat unes eleccions lliures?

Si l’independentisme forma govern i és conseqüent amb el seu compromís,  ens tornarà a aplicar l’article 155; si renunciem a l’independentisme i ens pleguem a la seva voluntat, no ens l’aplicarà perquè nosaltres mateixos ja ho farem auto censurant-nos; si deixem que l’unionisme formi govern, no li caldrà aplicar el 155, ja ho farà per ell el gobierno de la Generalidad. El 155 és la usurpació del govern català per part del gobierno central, i aquesta usurpació hi ha grups sucursalistes catalans disposats a realitzar-la des del Palau de la Generalitat.

Em sembla que caldria rebutjar la possibilitat d’un gobierno de la Generalidad, però amb les altres dues possibilitats, fem el que fem, tenim el 155? No és el mateix acceptar-lo, auto aplicar-nos-el, que no que ens sigui imposat: per imposar-lo cal retratar-se, admetre que la primera aplicació únicament ha servit per a reafirmar la voluntat majoritària de dirigir-nos cap a la independència. I acceptar que tota la seva pressió per generar, expandir i inocular el virus de la por no ha servit. Voldria dir que els seus mètodes, calcats dels de la violència de gènere (violència física, violència psíquica i violència econòmica), la majoria dels catalans ja no els temem. Acceptar-lo, acatar-lo i aplicar-se’l un mateix, significaria claudicar davant de la por, admetre que és la força i no la raó el que acaba decidint els litigis i els debats polítics. En el primer cas es posaria una primera pedra de la nova etapa cap a la independència, una etapa que pot tenir dificultats i moments d’injusta legalitat. En el segon cas es posaria també una primera pedra: la d’un mur que cada cop més ens separaria de la llibertat, del dret a decidir, no únicament el futur nacional, sinó també el social, l’econòmic o  el legal.

No es tracta de recuperar el què el 155 ens ha pres, fer-ho així seria resignar-nos a quedar ancorats en l’autonomisme. Els presos polítics han de tornar on mai haurien hagut de deixar de ser, els exiliats han de poder tornar sense cap restricció ni amenaça: el 155 ha estat àmpliament derrotat. Però això no és tot.  Hem d’anar més enllà amb seny i criteri compartit i assumit. Les discrepàncies entre partits, necessàries i sanes, haurien de ser un futur, ara el present hauria d’estar orientat cap a reprendre la República. A la República, des de la Democràcia!

Tenim un president que vam triar per a un període de quatre anys, ara únicament cal que reprengui el seu mandat, interromput pel 155, i segueixi treballant amb l’objectiu que ell mateix es va fixar. Si no ens autoapliquem el 155, no hauria de caldre ni sessió d’investidura. Recordant fray Luís de León i Miguel de Unamuno, que van recuperar la seva càtedra després d’anys de ser-ne injustament apartats, podríem dir. “como decíamos ayer...”, i seguir endavant amb el treball parlamentari.