Els propòsits que no ho son

Com a animals de costums que som, durant els últims i primers compassos de cada any fixem una cita amb els propòsits. Desafortunadament els més ho fan amb la boca plena de raïm i al final s'acaben per ennuegar mentre se'ls posa cara de nen al que se li acaba de rebentar el globus. Centrem-nos a procurar que els flamants propòsits no siguin solament el buf d'un àngel que va arribar, va bufar i es va marxar.

Els propòsits són moltes coses: són somnis, objectius, metes, accions deliberades, matèria de discursos i fins i tot el propi sentit de la vida. Alhora, no són gens d'aquestes coses si no intervé alguna cosa anomenada voluntat que permet que tots els mecanismes necessaris per muntar la porta de sortida, la pista a recórrer i la pancarta d'arribada, estiguin ajustats com un rellotge. Els partits es guanyen en la pista. Per tant, cal tenir l'espai on jugar els propòsits amb aspiracions per aconseguir-los de debò.

Aquests són els més populars i alhora els que gaudeixen de major volatilitat… com el fum del tabac. Són tan comuns com a fàcils de recordar i oblidar. Els posem poca voluntat, és clar, tret que la teva situació personal tingui un element que els pugui traspassar de la llista que tots obliden a la llista dels teus assumptes vitals que marquen l'ara i les teves possibilitats futures davant la vida.

Són per votació popular els següents: Passar més temps amb la família i els amics, assistir al gimnàs, fer dieta i perdre pes, deixar de fumar, gaudir de la vida, beure menys, pagar els deutes, apuntar-nos a aquest curs que se'ns resisteix, ajudar als altres i sentir que ens organitzem millor. Et sonen?... segur que sí. Al punt que per repetir-los cada any, formen part de tot això tan fantàstic que no acaba d'encaixar-te mai. Anem, que el moment apropiat no arriba.

Perquè l'encaix es produeixi fa falta que el propòsit estigui al teu abast. Conec a molts que no saben jugar al futbol i que els agradaria fitxar dema pel primer equip del Barça o Madrid. Deixem de levitar per concentrar-nos en aquesta pista que hem construït per jugar amb el propòsit. Hem de conèixer-la amb els ulls tancats de la mateixa forma que ho fa un esquiador d'eslàlom o un pilot de F1 traçant a cegues cada corba a la seva velocitat adequada. Humilitat i quan creguis que se t'acaba, més humilitat. No pots entrar en el teu propòsit com l'elefant que ho va fer en la terrisseria. Has d'escriure el teu pla pas a pas, procurant que els que donis siguin curts, ferms i sense presses. Encaixant això nou al que et vas a pujar en la resta de la teva vida quotidiana. Solament amb això ja podem mesurar els teus avanços fixant les successives dates de control i verificació. Necessitem saber com ho estem fent per canviar sobre la marxa allò que no serveixi per una altra opció millor.

Així pots, així ho vas a aconseguir, així sigui el que sigui no et tornarà a produir la sensació de decepció que t'ha portat aquest any a tornar a aquesta llista de propòsits tan eterna com a estèril.

Aquest any m'he estrenat amb un propòsit molt tecnològic. He cancel·lat el meu compte de Facebook. Quan alguna cosa que fas acaba per convertir-se en un costum tediós que a més t'irrita. Quan el que et dóna és el mateix que li aporta un parc d'atraccions a una sèpia. Quan al que aspires és a tenir amics i no coneguts virtuals que ni saps, ni t'importa qui són, cal donar aquest pas que jo he donat aquest 2018. Estava al meu abast?, si. Era realista?, també. Ara quedo amb gent de carn i os. Era específic?, del tot. Ho he pogut avaluar?, ho estic fent i em complau. Tenia data límit?, per descomptat, el dia que li vaig donar en acceptar i vaig posar els límits que a mi em serveixen per relacionar-me amb el món. El que m'aporta coses útils.

Fer lloc en la teva vida és essencial per poder aportar el nou. El que no serveixi fora mentre creguis els espais necessaris al positiu, al que et fa especial. És la manera de tenir la millor vida que podem tenir. El món segueix avançant. No oblidis preguntar-te sempre si et ve de gust viatjar amb ell o quedar-te per sempre en l'estació esperant un moment adequat que mai arriba perquè no existeix.