I el mur, va caure

El 9 de novembre de 1989 el mur de Berlín va obrir-se. L’obrí el descrèdit, la corrupció legal d’unes normes que cada cop més s’allunyaven del que podem entendre per justícia. No va ser la força qui l’enderrocà, va ser la raó, la buidor de l’absurd d’un regim que ho confiava tot en la força i  la legalitat d’unes lleis injustes.

El 22 d’abril de 2018, el gobierno del 155 va decidir no acceptar el nomenament de consellers que Quim Torra havia fet. Un pas més cap a l’absurd. I no és el primer ni, segurament, serà el darrer. El gobierno, mogut pel seu nacionalisme esmolat i fanàtic, pretén designar president, consellers. Però cada nova envestida és un pas més cap a l’anorreament dels principis democràtic. Uns principis que s’esmicolen a Catalunya però també a l’estat espanyol. No es tracta de la separació de poders, això va de l’existència dels poders, de la usurpació de funcions, Un relat novel·lat que voldria esdevenir cert, base legal per a les extradicions dels polítics catalans que han hagut de marxar cercant un espai de justícia que l’estat español els denegava. I d’uns polítics tancats a la presó que més que presos polítics són hostatges polítics damunt el quals un estat, pretesament democràtic, deixa caure el pes de la seva llei, la llei de la venjança. Un delicte d’odi; aquest sí, d’odi i amb odi.

I cada cop una passa més lluny de la democràcia...

Cada cop sembla més cert un acord entre el PP, el PSOE i Ciutadans perquè el president español no publiqui al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya el nomenament dels consellers del govern del president Quim Torra. El govern espanyol vol impedir que Josep Rull, Jordi Turull, Toni Comín i Lluís Puig siguin restituïts. Amb això, pretenen mantenir vigent el 155 que, d’altra manera hauria d’haver cessat dimecres, quan el govern estigués ja format  d’acord amb el que els votants catalans van expressar en les eleccions del 21 de desembre. Un ex-lletrat del Tribunal Constitucional creu que això és un cop d’estat, un nou cop d’estat. I l’anterior també vingué de Madrid.

Els socialistes, el PsoE, cada cop més es mostren bel·ligerants, interessadament bel·ligerants amb l’independentisme català. S’han adonat que cada urpada els pot representar uns grapat de vots: els principis es poden canviar, els euros que pot donar cada vot, són imprescindibles per mantenir el control dels ressorts de l’estat. La memòria del senyor Pedro Sánchez és de curta volada: segons ell els piulets i escrits del president Torra (que ben segur no ha llegit i menys ha entès) són el primer brot de xenofòbia i racisme; no deu recordar el conegut “a por ellos” i les traumàtiques conseqüències que se’n derivaren; o les diverses accions agressives, violentes i tolerades dels grups d’ultradreta. La xenofòbia i el racisme, senyor Sánchez, no és qüestió de paraules, és un problema de fets.  I els fets són innegables: pot ser que la moció de censura progressi, però no canviaria res, possiblement una mica menys de corrupció, però seguiria la corrupció, el joc interessat amb l’economia i la política per a treure’n un profit no confessat. Ja ens coneixem, no? Li sona NO ÉS NO? Una de les promeses incomplertes. Un estat on tres partits polítics competeixen per mostrar-se els més durs amb Catalunya, per fer mèrits electorals davant d’una España o cridanera i enfurismada o silenciosa, covardament silenciosa. Això, naturalment, no és xenofòbia nio racisme, és fer pàtria!!!

Catalunya, com a país ocupat des de fa anys, i més darrerament, té dret a fer sentir la seva veu més enllà de l’estat español. I fer sentir la seva veu significa explicar al món la situació que viu, la injustícia d’un entramat legal que Europa no accepta i que cada cop més deixa en evidència. I això ho ha de fer amb la seva pròpia veu, sense les adaptacions interessades de veus “populars” o “ciutadanes” que el que més estimen de Catalunya és el guany fiscal que n’obté España. Els fa por, no, que es conegui la veritat? I per això la volen camuflar amb la permissibilitat que tenen els grups d’ultradreta per actuar, atacar i destruir. Si tenen una opinió contrària, que la manifestin, si la única expressió que utilitzen és destruir la opinió dels altres, que expliquin on és la seva democràcia. No és hora de plantar-los cara, pacíficament però de plantar-los cara? El “monstre” creix.

I els mitjans de “desinformació” cada cop més silenciosos i servils...

El govern que el club del 155 no vol acceptar, mostra clarament la seva voluntat republicana, la seva negativa a acceptar com un fet consumat el cop d’estat que Mariano Rajoy, amb la complicitat del PsoE i de C’s, donà amb l’aplicació fraudulenta de l’article 155. Amenaces, invalidacions, fugides d’estudi... no són altra cosa que mostres del neguit, de la temença, de la inseguretat que fa presa als poders fàctics españols. Esos catalanes...

Són evidents les dificultats per arribar a la república que voldríem, però quan mirem enrere i veiem del que ens allunyem, es fa evident que l’única sortida constructiva és seguir endavant. Seguir endavant no per quedar-nos a la república com a punt final de trajecte. La finalitat és configurar una societat més justa, construir una constitució que ens representi, que ens protegeixi i no en empresoni, una societat que sigui de tots no per a uns quants. És difícil? Ningú ha dit que sigui fàcil, però val la pena esmerçar-hi el nostre esforç.

I el mur, va caure: ho recorda senyor Rajoy? Ho recorda senyor Sánchez? Li ho han explicat, senyor Rivera?