La bici i la via del tren. No sembla tan difícil

És evident que el creixement de Vilanova durant les darreres dècades ha tingut un impacte rellevant en la mobilitat. I que si bé se’n veuen afectats els diferents tipus, un dels que més ho pateix és, clarament, la bicicleta. Zones per les quals era possible circular compartint espai amb vehicles a motor sense més precaucions que les habituals, i on alguns vam aprendre de petits a anar en bici, comporten cada cop més un elevat risc per als ciclistes. I no només per als ciclistes: com que, per seguretat, no són poques les bicis que opten per circular pels espais dels vianants, es genera un efecte colateral de transferència del risc, en un conflicte en bucle on sempre hi surt perdent el més feble.

Una de les mancances més evidents per a qualsevol persona que faci servir la bici a Vilanova és la connexió entre la façana litoral i la resta del municipi. En la xarxa actual només hi ha dos punts “habilitats” per a superar la barrera de la via del tren en bici en qualsevol sentit. El de la Rambla de la Pau, que obliga als vianants a compartir amb les bicicletes el pas sota via en un tram de 5 mts d’ample i que després s’allarga fins la carretera, 300 mts en una zona altament freqüentada. I l’infame pas sota via del Josep Coroleu, on durant 130 mts els vianants han d’estar molt atents a esquivar les bicicletes que, en una amplada de 2 mts i amb quatre cantonades de visibilitat zero, poden passar en qualsevol sentit. L’alternativa, fer-ho pels passos sota via destinats als vehicles a motor, no sembla en absolut recomanable per a ningú que no sigui ciclista expert. Estic segur que ciclistes i vianants coincidirem que per a un municipi costaner de més de 65 mil habitants, ple de banderes blaves i que en el seu propi Pla de Mobilitat Urbana Sostenible presumeix orgullós de disposar  d’“una extensa xarxa viaria per a l’ús de la bicicleta” (sic; per qui necessiti confirmar-ho pàg 63 de la Memòria: https://www.vilanova.cat/doc/doc_23498843_1.pdf) és, com a mínim, decebedor. Però, sobretot, és molt poc segur per a ciclistes i vianants i absolutament dissuassori de l’ús de la bici(*).

Donada aquesta situació i si volem fer de la ciutat un lloc on moure’ns en bicicleta no sigui un esport de risc, resulta convenient actuar d’una vegada. Dedicar esforços a crear carrils bici on no hi ha necessitat i ni tan sols el PMUS ho recomana porta a malbaratar recursos que resultaria més intel·ligent invertir en resoldre el que s’ha convertit en un veritable problema per a l’ús de la bicicleta. I aquest és el motiu que em mou en aquest text. Fins on conec i de forma sorprenent no sembla haver-se contemplat el que podria ser una solució per a aquesta conflictiva connexió de baix a mar amb la resta del municipi. Una solució -a priori- relativament senzilla, de gran impacte positiu per la mobilitat en bicicleta, d’escassa afectació a la mobilitat en vehicle a motor públic o privat i nul.la afectació als vianants. Per això, i des de la manifesta ignorància sobre el que tenen previst les persones que ara mateix exerceixen el poder municipal de forma representativa, em permeto compartir-la i sotmetre-la, si és prou interessant, al debat i opinió públics.

Paralel.la a la Rambla Principal-Rambla de La Pau hi ha un altre eix que de forma exactament equivalent travessa el municipi des del Nucli Antic-Centre Vila fins a la mateixa façana marítima: la Rambla Nova (crec que el nomenclàtor oficial li atorga en una part el nom d’un marquès i en l’altra el d’una empresa italiana, però els veïns sempre l’havíem conegut per la Rambla Nova, nom més entranyable i que em resisteixo a abandonar). La Rambla Nova és una via amb uns gairebé 9 mts d’amplada que pot oferir prou espai com per a fer-hi un carril bici per als dos sentits de la marxa, mar-vila/vila-mar, i salvar el punt negre de la via del tren aprofitant un pas sota via que ara està clarament infrautilitzat. L’únic canvi que caldria efectuar seria que la circulació de vehicles a motor anés per un sol carril, i donat el trànsit actual no sembla que aquest fet hagués de tenir un impacte rellevant. I si el carril bici es construís de forma similar al de l’Enric Granados o el carrer Mallorca a Barcelona, situant una fila per a estacionament entre el carril de vehicles a motor i el de bicis, la seguretat seria més elevada i no es perdrien places d’aparcament. L’únic impacte a tenir en compte seria en el tram entre el carrer Pere Jacas i el Passeig del Carme (180 mts aprox), ara de doble sentit i que per als vehicles a motor quedaria restringit a només baixada. Pel nivell actual de trànsit en aquest tram en direcció centre no sembla, però, un obstacle insalvable.

Com veieu, al menys conceptualment, no sembla que hagués de costar gaire crear un carril bici que permetés d’una vegada connectar la ciutat i la seva façana marítima. Tenim la via adequada, amb una amplada convenient, que salva elegantment l’obstacle de la via del tren amb un pas sota via d’escàs trànsit i l’adequació de la qual comportaria un escàs impacte negatiu sobre la resta d’agents mòbils que comparteixen l’espai públic. Per descomptat, poden haver-hi altres qüestions que segur sortirien amb una anàlisi de viabilitat més acurada.

I, per descomptat, a més dels tècnics de torn caldria incorporar els veïns en el procés d’anàlisi, disseny i presa de decisions (sisplau, no més experts que decideixin per naltros!!!). Però, no creieu que valdria la pena pensar-ho? Pros? Contres?

(*) Una lectura atenta del PMUS és un exercici entretingut per a qui tingui afició a identificar biaixos en la redacció dels “informes tècnics” que solen presentar-se com a “neutres”