Tot comença a l’estació de tren del Vendrell

La història actual del Vendrell comença a l’estació de tren. Aquest deu el punt més important de la línia R-4 que et permet pujar i baixar del tren sense necessitat de marcar el bitllet de tren. Pot semblar una tonteria, però s’ha convertit en un privilegi pels usuaris d’aquesta estació. En un temps en què els revisors de la Renfe es compten com el número de cabines telefòniques que hi ha en els nostres carrers. Aquesta dada és prou significativa per venir a la capital del Vendrell sense haver de pagar cap tipus de bitllet si coneixes una mica els tripijocs de la xarxa i pots accedir per algun d’aquests punts francs que molts coneixen i no estan marcats al web. En el moment que aterres al Vendrell també tens un ampli ventall de pisos lliures, parlen que arribem al miler, alguns dels quals seguint alguns d’aquests professionals que per 100 euros t’obren un pis amb tot connectat ho tens ben fàcil.

A partir d’aquí ja toca caure en les mans de benestar social que t’ajudi a fer front a les despeses bàsiques diàries. El tema de llum és una cosa que s’ha de tenir en compte perquè algun dia et poden deixar a les fosques, però en l’aigua no cal patir perquè et poden instal·lar un comptador a casa que et subministri aquest líquid bàsic. Per la nova praxis sinó el pagues tampoc te’l tallaran per tant pots seguir endavant amb la teva vida normal.

A partir d’aquí la vida segueix el seu camí. L’empadronament en un pis de “patada” és una cosa ja més que consolidada i llavors toca jugar amb les ajudes de les diferents administracions per fer front a aquesta situació actual. En aquesta situació tenim una cosa que molts coneixen propiciada per ser una comarca on el turisme, hostaleria i restauració hi té un gran pes.

En aquests sectors no és fàcil trobar algun tipus de feina alternatiu que et permetin treure uns diners sense haver d’estar vigilat per la seguretat social. Evidentment aquestes entrades de diners no són oficials i et permeten certes llicències que amb les ajudes socials sempre queden una mica limitats.

Evidentment quan aquestes persones que viuen aquest rol de vida reben alguna oferta de feina, en molts casos la seva resposta és negativa. Ara per ara la seva situació en aquesta línia entre la legalitat i la il·legalitat els permet garantir una vida que pot tenir més ingressos que treballar 8 hores en un supermercat per 800 euros bruts al mes amb l’obligació de complir un horari laboral.

Evidentment aquest camí no és el millor, però en molts casos no hi ha alternativa. La vida no dóna marge per triar un cantó o un altre hi has de fer el que fa molta gent i treure el màxim partit a la situació actual. Les bones persones ja tenen el seu lloc on els correspon i la resta s’han de treure les castanyes del foc per afrontar el dia a dia. Algunes ongs i fundacions sense ànim de lucre només tenen el nom solidari, però juguen en aquest joc de treure el màxim partit als seus recursos sense tenir sempre en compte que els protagonistes són persones humanes.

Aquesta és una realitat que fa anys que dura i que es va adaptant als nous temps.

Tot això ve afavorit per una comarca molt ben comunicada i molt difícil de controlar per les nombroses urbanitzacions existents i on els recursos policials fa anys que han quedat testimonials. De tant alguna batuda on identifiquen tothom que vagi pel carrer, però són accions de cara a la galeria com el tot manta que és el joc de gat i el ratolí amb les normes consensuades amb alguna petita excepció.

Aquí comença tot, en aquesta estació centenària on són pocs els trens que passen però per molts que estan abonats a la tarifa plana de cost 0 aquí comença la seva història i la seva relació amb aquest poble que vol ser ciutat, però encara no s’ha donat compte que hi ha vida més enllà de la riera de la Bisbal i de la carretera de Valls.