Les guerres perdudes al Vendrell

Ara que tenim un seguit de consells per tenir a casa un kit de supervivència de 72 hores davant d’una agressió militar hem de saber una seguit de coses que són veritats tot i que aquesta filosofia “woke d’amor i pau globals” sembla que ho vulgui silenciar. Evidentment a tot arreu hi ha punts de resistència que van en contra el corrent general, però no podem oblidar les noves tendències majoritàries.

L’altre dia vaig anar al cinema al Vendrell en un horari normal, a les 16 hores, en el dia més econòmic de la setmana que és el dimecres. Doncs quan hi abans hi havia un parell o tres persones atenent, només em vaig trobar una noia molt professional venent els tiquets i tot seguit es va posar al costat, en la secció de crispetes i begudes refrescants. En aquesta sala érem un total de 3 espectadors. Això fa 5 anys no passava, no és que fos multitudinari però hi havia una mica més de personal, tant pel que fa al públic com a treballadors. Si un dia algú diu que els cinemes del Vendrell tanquen, jo ho entenc perfectament perquè la gent ja no hi va. Doncs potser està a casa o ves a saber, però omplir una sala avui en dia amb fenòmens com el Titànic que va estar un parell o tres de setmanes omplint les platees és quasi un miracle que passi. Estic parlant del 1998 i ha plogut molt des de llavors.

Un dissabte a la tarda, vas a donar un tomb pel Vendrell i et trobes una ciutat semi deserta amb una botiga oberta i tres de tancades. Abans hi havia més caliu, però els dissabtes a la tarda ara fan pena i més en els mesos d’hivern. A l’estiu sempre hi ha més moviment de gent que van amunt i avall aprofitant les bones temperatures, però quan el temps no acompanya doncs res, a casa o a comprar a les grans superfícies.

Els diumenges al matí a una hora racional sobre les 11 quan abans la gent es preparava la roba per anar a ofici ara la dedica a comprar a les grans superfícies. En aquesta franja horària és quan hi ha més gent en aquests espais comercials que proliferen a la vila  perquè òbviament el petit comerç està tot tancat. Això també passa a l’estiu que en comptes d’anar a la platja la gent prefereix omplir la dispensa per la resta de la setmana.

Una altra de les guerres perdudes és la cohesió municipal. Tu vas al nucli històric del Vendrell i veus una situació que no té res a veure amb el que et trobes a la zona de la platja. És prou evident que molts problemes com la manca de seguretat, la neteja i els problemes d’enllumenat públic són comuns, però són dos mons paral·lels. Igual que tu quan parles amb una persona de la zona de la platja i li insinues que pertany al Vendrell, generalment et respon que ell és de Coma-ruga.

Ara hem deixat uns quants milions d’euros en el temple del Tabaris, però no hi ha una cohesió municipal. Allò és satèl·lit que s’aixeca com una llauna de sardines en mig d’una plaça inundable quan plou, però aquesta cohesió territorial no s’ha produït ni de bon tros tot i l’estressant  agenda d’esdeveniments que es porten a terme en aquest espai municipal.

Un altre dels temes que fa 60 anys que dura és la situació de Mas Borràs i Mas Astó que encara no ha estat revertides a l’Ajuntament. Allí que en el seu moment algú devia fer el negoci venent terrenys en mig de la muntanya per fer-hi cases amb piscina i bones vistes. Els pobres compradors no sabien tot el calvari que els tocaria viure en les properes dècades entre aigües fecals, transport urbà, enllumenat públic, parcel·lització dels terrenys i altres que acompanyen. Evidentment pel que et costava un piset al Vendrell allí podies tenir una caseta al mig de la muntanya amb el teu hort per plantar cols. Aquesta aventura encara dura i sembla que la cosa encara no està tancada ni de bon tros. Molt bones intencions de totes les parts, però d’acords clars per tothom i que tot s’arregli definitivament ni rastre.

Al Vendrell hi ha barris dominats totalment per persones immigrants que et permet viure en aquests espais sense conèixer gaires nocions de català o castellà. A mesura que els forans anaven comprant les habitatges, els indígenes d’aquestes zones les anaven posant a la venda per aconseguir un millor benefici.

El Vendrell és un poble sense industria on un 75% dels seus veïns han de buscar feina en altres localitats perquè aquí poca cosa rai. Una mica de turisme a l’estiu, però ja no venen ni els alemanys ni russos amb la cartera plena de diners. Ara la nevereta amb la taula i les cadires desmuntables és un clàssic de les nostres platges. Estem en el paradís, però ja fa anys que el tenim perdut. Aquesta és la meva humil aportació al ple de l’estat de la vila que està convocat per aquest dilluns dia 7 d’abril on clarament uns viuen al “Kenetlandia”, altres al Vendrell i alguns estan perduts pels anells de Júpiter. Cadascú pot triar quina és la vila que troba cada dia quan surt al carrer. Es pot escollir. A veure quina és la majoritària. Un ple que és com un assaig general de campanya electoral on cadascú explica la seva visió del món.