Perdonin, com quedem?

Durant set anys vam veure com les pensions no augmentaven o ho feien un raquític i gairebé ofensiu 0,25%. Davant la perspectiva d’un altre any en aquesta situació i d’un Índex de Preus al Consum en augment, les Mareas i Plataformes Pensionistes vam decidir que calia sortir al carrer i fer sentir activament el nostre descontentament.                                                                                         

Ens deien que no hi havia 2.300 M d’euros per fer front a l’augment de les pensions segons l’IPC, un 1,61%, però davant la força, contundència i transversalitat de la reclamació pensionista, els diners van aparèixer. Miracle? No, de cap manera, senzillament un moviment defensiu d’un govern del PP que agonitzava. Un moviment defensiu que el PSOE ha heretat. Però, realment es podien augmentar o no les pensions? Fem números...

Si no hi ha 2.300 M per a pensions públiques, per què es bonifiquen les privades amb més de 3.000M? Per què els que guanyen més de 3.400 euros cada més únicament han de cotitzar per aquesta quantitat, i es perden així més de 7.000M cada any? Recordeu que no hi havia 2.300 M per a les pensions públiques? Hi ha molt més, però això sol ja justifica la falsedat de l’afirmació.

El Pacte de Toledo va ser el primer graó de la degradació de les pensions públiques. Ara, després d’anys de somnolència, també ha despertat per aconsellar l’actualització de les pensions segons l’IPC, tal com va anunciar la seva portaveu el mes de setembre. Els seus acords són un element que el gobierno pot o no tenir present, però representaria un pas endavant, i en la bona direcció, si es convertissin en fets. Per altra part l’anunci de la fixació del sou mínim interprofessional en 900 euros era també una bona notícia: una part del PIB revertiria en els treballadors que l’han generat, que podrien començar a generar la base per a una futura pensió més confortable.

Però els poders fàctics, aquests que manen sense que mai ningú els hagi votat, no ho podien admetre. CEOE, FMI, Comissió Europea, OCDE van sortir immediatament, durant el mes d’octubre, per mostrar la seva disconformitat.                                                    

La CEOE considerava inadmissible augmentar a 900 euros el sou mínim interprofessional, i exigia no passar de 700 euros (cada diputat cobra 800 euros per manutenció!). OCDE, FMI i Comissió Europea, cada un amb matisos, defensen que les pensions públiques no són sostenibles amb aquests augments, que cal modular-los amb l’esperança de vida, que cal rebaixar la taxa de substitució, que cal allargar la vida professional fent compatible sou i pensió parcial, que cal preparar la població per tenir un pla de pensió PRIVAT... I ara arribem al cap del carrer, on ens volen portar, on volen que creguem que no hi ha altra remei que acabar: a les pensions privades.

El mes de novembre la ministra Magdalena Valerio ja va explicar que el gobierno seguiria els acords del Pacto de Toledo i augmentaria les pensions segons l’IPC, és a dir el resultat de relacionar l’Índex de Preus al Consum, amb l’esperança de vida i amb la taxa de substitució. Per tant un augment com el que havia proposat el PP, un augment que altera el significat de les paraules per acabar fent cas omís del compromís contret: l’IPC no és això. 

I mentre les Pensions Públiques pugnen per subsistir, veiem que les privades depreden cada dia més l’espai. L’any 1966 es demana a experts espanyols que estudiïn el futur de les pensions publiques; quasi tots són persones lligades a banca o a asseguradores: diuen que el 2010 ja no hi haurà pensions publiques.                                          

L’any 1966  hi havia 12.822 M d’euros posats en pensions privades.                         

L’any 2010, les publiques seguien funcionant bé, però hi havia ja 85.843 M en privades.                                             

L’any 2017, les privades havien acaparat 109.244 M. Actualment ronda el 140.000 M.

A Europa, l’any 2017, hi havia 0,7 bilions en pensions privades. Es preveu que l’any 2030 siguin ja 1,4 bilions. Si s’aprova un Pla Europeu de Pensions privades, la previsió és que el 2030 siguin 2,1 bilions. (segons dades de la Comissió Europea).

L’objectiu sembla evident: privatitzar el poc que queda fora de l’afany especulador del neoliberalisme: educació, sanitat, serveis públics i pensions.

Perdonin, com quedem, senyors del gobierno? Manen o executen el que els dicten els que realment decideixen? Hi ha hagut un canvi de gobierno o un canvi de partit al gobierno?

Llorenç Guasch
Iaioflautes Garraf / Marea Pensionista del Garraf