Els danys col·laterals del regne de la imatge i el vídeo

L’altre dia vaig anar a comprar una barra de pa en una fleca del centre del Vendrell i estaven discutint de la manera de com avisar a la gent que el proper dilluns dia de Sant Joan tindrien tancat. Jo els vaig comentar que el més senzill era col·locar un cartell al vidre informant d’aquest fet. Llavors la noia responsable de la botiga em va mirar amb certa incredulitat i em va deixar anar que la gent avui en dia no llegeix.

Realment aquest és una realitat ben palesa a casa nostra o de mica en mica la imatge està agafant el protagonisme que li pertoca en el grau de presència  en la nostra societat. Una mica la culpa de tot això és l’excés que tenim d’informació que arriba als nostres àmbits.

Actualment arriba més informació en un dia de la nostra vida que podria rebre un vendrellenc del segle XV que fes una vida normal per dins del recinte emmurallat. La resposta humana és ben clara, en la gran majoria de casos la gent només mira els titulars de la informació. Si la cosa apunta un mínim interès es passa als subtítols i si la cosa encara ofereix garanties anem a buscar el que diu la foto si la trobem. El proper pas és el text de la notícia que en la immensa majoria de vegades passa desapercebut encara que el comptador hagi registrat 100 visites d’aquella notícia.

Alguns mitjans de comunicació juguen amb el principals valors que tenen a la seva disposició com són la imatge que s’adjunta i el titular de tot plegat. Si es troba una bona raó doncs hi pot haver sort, però si es falla en aquests pilars la notícia passarà totalment desapercebuda.

Les xarxes socials ens han saturat d’informació, llavors hem de ser capaços de posar en les menys paraules possibles la quantitat màxima d’informació..

Cada dia és més veritat que una imatge val més que mil paraules. Si una polític vol dir alguna cosa als seus administrats, el millor que pot fer és fer-ho a través d’una imatge, un vídeo amb uns primers segons impressionants sinó molt possiblement la cosa quedarà totalment fora de cobertura per als principals possibles destinataris. Enviar avui en dia una carta a un col·lectiu i que se la llegeixi és un mètode totalment obsolet. Des del punt de vista del protocol pot quedar molt nostàlgic, però a efectes pràctics ha quedat totalment fora de cobertura.

Ja s’han acabat les pàgines de grans diaris com la Vanguardia de fa unes dècades on en un papers immensos et trobaves moltes lletres en tots els cantons on s’explicava tots els detalls de qualsevol notícia. Estem en l’època de la imatge i el vídeo. Aquests són els camins més segurs per arribar als objectius, però també s’ha de saber buscar uns elements temptadors perquè la gent ho llegeixi perquè avui en dia el lector escull allò que vol, ja no s’imposa.

Hi ha polítics que poden estar tres hores parlant sobre qualsevol cosa sense dir res de res absolutament. No trobaràs en el seu discurs res que els impliqui en un objectiu concret en unes termini marcat. Comencen a parlar de grans valors i aquí comences un camí galàctic que no saps on et pot portar, però que al cap d’un parell de minuts la majoria d’oients ja haurà canviat el canal i estarà en altres móns que li resultin més interessants i palpables..

Fa uns quants anys ens havíem de conformar amb dues cadenes de televisió i unes poques de ràdio. Avui en dia hi ha un món infinit a gust del consumidor que és qui tria el que vol i no pas al revés com passava fa 40 anys que el marge de maniobra era mínim. Abans el teu món també era molt petit, ara et poden interessar els cangurs d’Austràlia i la lliga xilena de futbol i hi pots arribar d’una manera o altre, no hi ha fronteres en el món de la informació, però aquestes les conservem simbòlicament per moltes coses, però la societat cada dia és més àmplia i més variada. Escriure cartes és tan útil com regalar cd’s, fer fotos en carrets de 24 o portar els diners al banc perquè et donin molt d’interès en una compta corrent