No ho intentis, Pedro, no ho intentis altre cop que no cola

Aquells i aquelles que per motius professionals, per motius de la condició de pares, mares, avis, àvies, tiets tietes i tutti quanti relacionat amb els món dels infants inclosos els educadors a tots els nivells, han (hem) explicat contes, contes populars d’aquells de tota la vida. Sabem que són un instrument molt útil per donar a conèixer i treballar valors, actituds i manera de relacionar-se amb els companys. Els contes ens ajuden a reflexionar sobre moltes temàtiques relacionades amb la vida quotidiana.

En l’actualitat els contes són un element pedagògic de primera magnitud, són elements animats que es poden expressar de manera diferents, oralment, amb representació, amb figures creades pels mateixos infants que ajuden a visualitzar situacions de la vida real però posat en l’imaginari i per tant és un bon recurs educatiu per comparació entre la ficció i la seva translació en positiu a la vida dels infants.

Els contes han perdurat al llarg del temps i això ens ve a demostrar que tenen validesa perquè representa aquells valors immutables que malgrat les maneres de viure i ens contextos diversos tenen valors universals que es transmeten als infants i aquets seguint la cadena de la vida tornaran a transmetre quan ells oficiïn de pares, mestres, avis, àvies.....

I ja sabem que el contes fomenten valors com l’amistat, el respecte, la sinceritat, l’esforç, amistat, autoestima, justícia.... aprendre a pensar de manera autònoma, aprendre a pensar positivament, aprendre a compartir, aprendre a ser responsables.... i així amb tost els valors que vulguem.

Els contes populars també tenen però algun inconvenient, el fet de perpetuar estereotips és un perill evident així com el biaix sexistes que tenen algunes de les històries fan que tant pares i mares com educadors hagin de reconduir les conductes que marquen els estereotips i posar-les en positiu.

En fi de contes populars en coneixem molts... El vestit nou de l’emperador, Pinotxo, els Músic de Bremen, El Gat amb botes...... per dir-ne alguns i adaptacions dels clàssics amb la presència de nous protagonistes com Teo, Les tres bessones (alerta amb la bruixa avorrida!) i hi ha un conte especialment singular Pere i el Llop!

Ep! Aquest darrer ens interessa.

El recordem breument: Pastor que s’està avorrint i es pensa una broma pesada  pels seus companys. Comença a cridar el llop!, el llop!, el llop. Els seus companys de la contrada surten corrents per anar a ajudar el Pere perquè el llop, que té gana, no es mengi cap ovella i quan arribem allà el “graciós” Pere els espera ajagut al costat d’un pi i se’n fot d’ells.

Això passa una segona vegada, el llop, el llop, el llop... i en Pere espera als pastors que corren a ajudar-lo prenent-se una orxata i panxa enlaire. Riotes.

A la tercera vegada, quan el llop ve de veritat i Pere comença a cridar, el llop!, el llop!, el llop! els pastor no li fan ni “p..o” cas i clar ja s’intueix que el llop ve de veritat i no sabem si es menja alguna ovella amb una patates braves...  

Aquest conte ens ve a dir que cal ser sincer i dir sempre la veritat. Buf! no és fàcil. El pastor pel fet de dir mentides ha de veure, impotent, com el llop s’abraona sobre el seu ramat, ferint unes quantes ovelles i enduent-se’n una per menjar-se-la (en versió políticament correcte l’ovella i el llop es va fer amics, companys, parella i fins i tot diuen que van participar en el concurs per escollir hereu i pubilla).

Sembla (dic sembla només, perquè masses vegades confonem el que volem i la veritat) que dir la veritat i fer política no van associats.

I ja hem vist com hem hagut d’anar a unes segones eleccions.

A les primeres Pedro Sánchez amb raó ens va posar al por al cos. Que ve Vox!!, que ve Vox!!, amb el naixement institucional de Vox a qui va ja els hi varem veure les orelles a Andalusia donat suport a un govern de dretes i amb una influència nefasta en moltes polítiques amb un vernís ratllant el filo feixisme.

Els crits de Pedro van tenir efecte i es va anar a votar i molt.

Però vet aquí que ell es va seure als jardins de la Moncloa, segurament bevent ratafia de la que li fa regalar el President Torra, a veure-les venir al costat d’algun arbre i prenent la fresca fins el setembre i el setembre res de res va semblar que ens havia aixecat la camisa a tothom (ei!, no tots clar) vam tornar moixos a casa i a esperar.

Van arribar a les segones eleccions i ara amb veu estranyament més fluixa va tornar a cridar que ve Vox!, que ve Vox!. Ara ja no tants vam acudir a votar i vet aquí que el llop ara, co...ons, ha vingut de veritat.

Aquest cop sembla que s’han posat les piles hi ja tenim un preacord per formar govern. Han aprés la lliçó? O s’haurà d’anar a votar altra vegada?

Esperem que no perquè si d’aquí uns mesos torna a cridar que ve Vox!! que ve Vox, no cola perquè ja és aquí i perquè ja veuríem si algú se’l creu i va a votar i encara alguns doncs direm que vingui d’una pu.. vegada i que peti tot i ja tornarem a començar de nou.

Confiem en que n’hagin aprés, l’abraçada entre Pedro i Pablo, millor que recordi l‘abraçada de Bergara que va acabar una guerra entre els que semblaven irreconciliables que no pas l’abraçada de l’ós que ofega i ho trenca tot.

Hi ha temps però vaja amb tot el “carinyo” No ho intentis, Pedro, no ho intentis altre vegada que no cola. Si tornes a cridar ni cas. Com si no et sentíssim

Creuem el dits i a veure si aquest cop surt bé.