Defensar la ciutadania des de la proximitat i independència

Hem llegit aquí, a l’Eix Diari, la notícia de que novament s’ha complert el ritual en que la Defensora de la Ciutadania ha presentat davant el Ple de l’Ajuntament el seu informe anual. La funció de l’informe, com no pot ser d’altre manera, és a més de concretar i palesar la memòria del treballs realitzats un retrat del compliment per part de l’administració de les seves obligacions. En la notícia podem llegir: Segons ha exposat Plana, el nombre de queixes ha disminuït respecte de l’any anterior (19 davant les 23 del 2023), però la majoria d’aquestes –fins a 17– continuen sent per retards en la resposta municipal. La mitjana de temps d’espera ha estat de 53 dies, quan el termini establert hauria de ser de com a màxim 30 dies.

A més del retard, Plana també ha remarcat la manca d’empatia en les respostes municipals, que sovint considera “massa legalistes” i desconnectades de la realitat i les inquietuds de la ciutadania. “Cal saber escoltar i entendre la causa del conflicte”, ha assenyalat durant la seva intervenció.

A més de concretar les reclamacions ha fet algues recomanacions. Ben fet.

Bé, ja sabem de que plora la criatura, l’administració va tard en les seves respostes. Un cant a la burocràcia. Un homenatge al “vuelva usted mañana” adaptat als nostres dies. Cal esperar que l’ajuntament i sobretot aquells que tenen les responsabilitat d’agilitzar les respostes a la ciutadania preguin nota i hi posin remei.

Però més enllà de les dades concretes el que val es posar en valor la feina que fa la defensora de la ciutadania. Fa unes setmanes teníem l’oportunitat de poder escoltar a la Defensora, la senyora Núria Plana, que destacava que la seva funció l’exerceix des de la “proximitat i la independència”. Proximitat perquè actua damunt els temes que més afecten a la ciutadania i reclamar una actuació diligent per part dels serveis municipals que han d’actuar en cada tema i independència perquè la Defensora actua per propi criteri, per la normativa i l’exigència ètica més enllà de connotacions sectàries o partidistes. Així doncs és un càrrec que hauria de generar confiança a la ciutadania a l’hora de plantejar les seves queixes, reclamacions o demandes davant l’ajuntament. 

La Defensora de la Ciutadania només pot actuar en l’àmbit local i per tant no tracta temes en què no estigui implicat l'Ajuntament de la ciutat, tampoc problemes entre veïnat o sobre arrendaments que pertoquen a d'altres administracions o queixes pendents d'alguna resolució judicial. En tots aquests casos, el/la Defensor/a de la Ciutadania sempre informarà o aconsellarà sobre l'organisme competent en cada cas.

Així doncs la figura de la Defensora, o síndica a les viles i ciutats té unes competències més reduïdes en funció de la pròpies competències locals però per això cal que sigui un instrument cabdal per generar un pòsit de confiança en el funcionament i control de l’administració dels ajuntaments. Un pont d’entesa entre administrat i administració. Sempre s’ha dit que els ajuntaments  són l’administració de proximitat i per tant amb la possibilitat de visualització més directe de les seves accions i també òbviament els seus incompliments i errades que puguin afectar a la gent. Va ser la pròpia administració amb la consciència –fruit de l’experiència i temps de funcionament democràtic- de que alguns del seus mecanisme, actuacions, respostes no acaben de funcionar amb la necessària adequació, la que es reclama a una administració que vetlla pel benestar de la seva ciutadania que van crear les figures del síndics o defensors. Aquets control ja es fa per via dels mecanismes interns dels ajuntaments però estaria molt bé que es dotessin d’instruments externs que fiscalitzin l’actuació i execució de les seves decisions quan hi ha ciutadans i ciutadanes que consideren que han estat maltractats o bé se’ls ha desatès o atès amb deficiència.

La funció dels defensors o síndics pot ser doncs, entre altres coses, la de vetllar per la claredat del procediment, per l’exquisidesa en el tracte, per la  presa de coneixement i circumstàncies del conflicte i per l’equanimitat de la solució. I és per això que és desitjable que la ciutadania s’adreci a la Defensora quan creiem que no hem estat atesos ni en temps ni en forma.

La Defensora ens atendrà amb els paràmetres que s’ha fixat: Independència, proximitat, atenció personalitzada, ajuda al ciutadà, informació i responsabilitat social.

La figura de la Defensora de la ciutadania creiem té una doble funció per una banda trobar formules i mecanismes per evitar que l’estructura pesada i feixuga de l’administració pugui causar danys als usuraris dels serveis o es pugui tenir aquesta percepció que és, dissortament, un fet massa habitual. I per altra banda la Defensora pot mostrar davant la burocràcia les raons que assisteixen a la ciutadania per oposar-se a decisions que moltes vegades tenen legalitat però potser ratllen la poca legitimitat.

En general l’administració ha millorat els seu procediment i cada cop el funcionariat -malgrat la brama general- actua de manera competent i globalment els ajuntaments actuen em benefici de la comunitat.

Sempre hi pot haver qui s’ha sentit, amb raó o sense raó, menystingut. I aquí ha d’entrar la figura de la defensora de la ciutadania que recol·loqui els temes en el just terme que faci possible una revisió, si cal, per part de l’ajuntament i un convenciment de qui se sent afectat o afectada per l’actuació que s’ha buscat la solució  des de la imparcialitat en la resolució del tema.

Per això més enllà de la presentació de la Memòria Anual de la seva actuació, cal agrair al tasca que porta a terme la Defensora de la Ciutadania, que malgrat ha d’escoltar també crítiques i segurament es troba amb moltes dificultats, perquè ser qui té cura de que de ciutadans i ciutadanes puguin tenir la certesa de que seran ben tractats i acollits si es creuen agreujats. És un repte apassionant, segur, complex i difícil i que també que demostra una clara voluntat i consciència cívica.

Gràcies, Defensora, per la feina.