Pensionista? egoista...

L’economista Guillem López Casasnovas, en el seu habitual article a El Periodico, feia una reflexió sobre les pensions, o més ben dit, sobre l’egoisme de les reclamacions pensionistes.

No comentaré totes i cada una de les seves afirmacions, de les que discrepem, per manca d’espai, però n’hi ha una parell que és vital deixar clares. Les enunciaré breument.

“La reclamació per més i millors pensions és la reivindicació... menys diàfana... Afecta un ciutadà ... unidimensional, o gairebé, en les seves preferències: el que s’esdevingui en la seva pensió importa per sobre d’altres menesters (del canvi climàtic, de l’avortament lliure o de la salut bucodental)... Pesen políticament molt més que els que encara no han nascut, que seran els hereus principals de les elevades ràtios d’endeutament públic que els llegarem”. 

Ell ha estat conseller del Consell de Govern del Banc d'Espanya entre 2005 i  2017, és a dir que va viure en primera persona l’anomenada crisis econòmica del 2008, no detectada pels organismes reguladors dels que formava part. Em temo que, malgrat els seus molts estudis, reconeixements i mèrits, no acaba d’entendre les reivindicacions pensionistes. O sí que les entén, però adopta un paper, que no és nou en la dreta política i sociològica: fomentar l’enfrontament entre les generacions per afeblir unes reivindicacions que en realitat són conjuntes.  Si no ho acaba d’entendre, podem intentar explicar-li;  si opta per l’enfrontament, la situació és més greu i menys ètica.

El moviment pensionista no és un acte de defensa dels pensionistes actuals, és un esforç per defensar les pensions, i això és molt diferent: no defensem la pensió actual sinó que defensem el dret a tenir una pensió digna en un futur. Quan demanem que el sou mínim interprofessional sigui de 1.200  euros, no defensem la nostra jubilació, ho demanem per dignificar els sous futurs i per oferir una base més digna per a les pensions que vindran. Els drets que tenim avui existeixen perquè una generació anterior els va guanyar per a ells i per a nosaltres. Ara som nosaltres els que hem de defensar aquests drets per a mantenir-los i poder-los llegar a les generacions futures. Els drets que nosaltres defensem seran els drets que els nostres fills rebran i hauran de custodiar per a poder-los transmetre.

Quan demanem revocar les reformes laborals de Rodríguez Zapatero i Rajoy no defensem el nostre lloc de treball o la nostra pensió, defensem dignificar el treball i el fonament  de les pensions públiques del futur: amb inestabilitat laboral i sous baixos no es pot construir una vida ni una futura pensió.                                                                                                                   

I el senyor Casasnovas es torna a equivocar quan considera que ens desentenem de tots els altres problemes. Ens preocupen tots els altres drets socials, i és per això que la nostra presencia individual activa es multiplica en diferents fronts: habitatge, pobresa energètica, serveis públics, sanitat, ensenyament...

No senyor Casasnovas, no ens mou l’egoisme ni tot és dòmino i petanca...

Acaba el seu escrit criticant la nostra poca acceptació vers fórmules que ell considera qüestions de molt d’interès “com les d’anar recuperant equilibris generacionals trencats - per exemple, vinculant drets a l’esperança de vida, ... o de mobilitzar l’estalvi o el patrimoni a través d’hipoteques inverses - ... no acaben rebent l’interès que mereixen”.

El dret a la pensió no ha d’estar lligat a l’esperança de vida. És cert que si vivim més anys cobrarem més temps la pensió, però ho és també que la societat està vivint un procés d’enriquiment, mal distribuït però enriquiment, que l’augment del producte interior brut (PIB) posa en evidència. Aquest enriquiment és fruit del treball de generacions ara pensionistes i de generacions actives. Aquest enriquiment, generat entre tots, s’ha acumulat principalment en unes poques butxaques. Si la distribució ha estat injusta socialment, ara, en el moment de la redistribució, ha de revertir sobre la societat en lloc d’acumular-se en determinades persones físiques o jurídiques, en lloc d’anar a parar a paradisos fiscals, de fondre’s en corrupcions (90.000 M anuals), en lloc d’evadir-se...  Això potser sí que és egoisme!

Mobilitzar l’estalvi o patrimoni a través d’hipoteques inverses? El primer problema és fer el patrimoni o l’estalvi: qui pot fer-lo? Quin nivell d’estalvi o de patrimoni cal per tenir un complement significatiu de la pensió migrada? Únicament persones amb un nivell elevat d’estalvi o de patrimoni poden obtenir profit d’una hipoteca inversa. Presentar la hipoteca inversa com una via de solució de les pensions anèmiques, és falcejar la realitat: són solució per a qui no necessita solució perquè ja ho té resolt pel repartiment desigual de la riquesa i té ja una pensió quantiosa.

Però el verdader beneficiat és la banca, aquella banca que, altruistament, ens ofereix la hipoteca inversa, aquella banca que aspira a cobrar els diners de la hipoteca atorgada, més les despeses inicials, més els interesso generats, o a quedar-se la casa per un valor clarament inferior al que té l’immoble al mercat. I això després d’haver guanyat diners llargs amb la hipoteca que molts van haver de demanar per adquirir el pis que ara posen com a garantia de la hipoteca inversa. Això potser sí que és egoisme!

De la “hipoteca invertida”, ja en parlarem un altre moment...